La gandula buida

entrada 3-crop

Les tensions en els negocis sempre acaben sortint. Un dia, la Nina li va dir alguna cosa com: “No afectarà la nostra relació això, oi?”. L. va contestar que és clar que no, abans d’abraçar-se. Diria que llavors s’acabava de saber que la Nina marxaria, però igualment tot quedava més lluny: la data de sortida no semblava tan imposada, no hi havia dia per la formalització en empresa de la idea i els riscos quedaven amagats sota l’estora d’un relat amb un futur prometedor. No hi ha res perdut, però el camí sempre és més feixuc del que semblava.

Jo era a la feina i parlava amb L. per xat. Ja n’hi ha prou per avui, em va dir. A la tele Miriam Sánchez donava pistes de qui era el col·laborador amb qui havia tingut ‘affaires’ als camerinos de Telecinco. Vam quedar a les 19:20 a Urquinaona. Més o menys, el que jo tardo a arribar-hi des d’Offerum.

L. estava asseguda a un banc amb El País semanal d’aquest diumenge a la falda. Quan vaig arribar, me’l va ensenyar perquè veiés que havia fet els deures: s’havia llegit el reportatge de portada de Víctor Lenore sobre el reggaeton amb el qual jo m’havia obsessionat. De fet, m’havia passat la tarda escoltant Ivy Queen.  Com que no he trobat l’article a internet, en copio un parell de frases:

“Un secreto a voces: los pijos también disfrutan moviendo el culo”

“Antes de la llegada del reggaeton, la industria anglosajona bombardeaba a las masas con superventas tristones, desde Nirvana hasta Radiohead, pasando por Massive Attack”

Arribem a les 19.50 al CCCB i la cua ja surt fora del recinte. Obren a les 20.15 i hi has de ser si vols aconseguir una gandula. L. ha preparat a casa entrepans de pollastre amb formatge i salsa de mostassa i calzones fets a la paella amb la massa que va quedar per enfornar dilluns. Ens mengem els primers i la gent comença a entrar. Primera fila, molt al centre. Un bon lloc.

Al costat hi tenim un home mal carat. Cabells blancs i barba. Diria que és més aviat baixet. Una bossa de mà li cau a la gandula del costat, la que hi ha entre ell i nosaltres. Llegeix Personas como yo de John Irving. No sé què escolta però porta uns auriculars posats. S’acosten els reporters de BTV, ens demanen si ens podrien fer unes preguntes i diem que no. Passen l’home de llarg. Busquen algú jove, diria. Després, vénen els de TV3 i l’home resulta ser el perfil que busquen. Intentant fer evidents les poques ganes de col·laborar, l’home fingeix que tarda a adonar-se que és a ell a qui es refereixen. Aixeca els ulls i fa que no amb el cap, tan sec com pot. Una estona abans, L. m’havia explicat que ella havia fet una cosa similar amb uns nois que li volien vendre no sé què a la plaça Urquinaona mentre m’esperava.

Quan ja són gairebé les 22.00, arriba una dona prima, baixeta, també de cabells blancs. Porta una bossa més gran que la de l’home. Tímida, com si tingués quinze anys, ens demana si la gandula del nostre costat és buida. Li diem que sí i es posa l’ungla del dit índex a la boca, com si no s’atrevís a demanar-li al mal carat que aparti la seva bossa perquè ella pugui seure. Sacsejo la tela de la gandula i l’home em mira. Ho entén i la dona ens dóna les gràcies. Quan s’acaba la pel·lícula encara no s’han dit res. No creieu que ja sou grans per portar aquest paper tanta estona després d’una discussió?, penso. Al capdavall és entranyable.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s