Un bagul per recordar

Entrada 4

Ahir L. s’havia llevat contenta perquè el cel estava gris. Em va demanar que en deixés constància. Està tan guapa quan es lleva al matí, i això que havíem anat a dormir de no gaire bon humor. Quan el dimarts vam sortir de les gandules ens vam creuar la germana d’un amic que compartien amb el que era la seva parella abans que jo. Una vegada, pel xat de gmail, aquest amic no l’havia contestat i els altres dies, tot i estar connectat, simplement no l’havia obert. Pensar que els amics del seu ex poden estar enfadats amb ella l’entristeix. Jo no ho vaig voler entendre i em vaig ofendre. La resta de consideracions són banals. I així és com comencen massa discussions.

Avui el cel no és gris. És blau i clar i a mi m’agrada més així. Ella encara no s’ha despertat però fa una estona que l’he tapada amb l’edredó perquè aquesta nit ha refrescat de debò. Ha plogut i tot. A mitja nit, m’he aixecat a tancar la porta que dóna al balcó i a buscar aigua. M’agradaria haver dormit millor. Si no sabés que aquestes coses no van així, diria que el fred el va portar la seva pregunta: ¿Esto es para siempre? ¿Y si no lo es? Saber que no hi ha resposta que valgui i que tot pot canviar en qualsevol moment em pot. Odio la postmodernitat i estar de tornada.

El dubte li havia vingut quan veníem d’ensenyar el pis dels meus pares, en el qual hi havia una habitació per llogar. Després de les fotos que vam fer a la Provença, havíem decidit comprar un àlbum i omplir-lo. Portàvem dies passejant per xinos sense massa esperança de trobar-ne cap. Però ahir, en un basar regentat per un indi, en vam trobar un de maco: 50 pàgines, 200 fotos, 4 euros. ¿Qué te parece? ¿Son pocas? És clar que sí, 200 són molt poques per a una eternitat. Però i si no? Què passarà amb un àlbum de pell d’un pam d’alçada i 200 fotos d’una època que potser a estones satisfà i d’altres puny? Per dinar: cassola marinera de fideus. Que no s’acabi per l’amor de Déu.

Ahir tornava a tocar cine, aquesta vegada Baztan. Una pel·lícula més aviat avorrida que deu fascinar els de Crystal Fighters. Nosaltres ens vam buscar la nostra manera de fer-la passar. L. hi va trobar, a més, l’al·licient d’esperar si se li veia alguna cosa més a Unax Ugalde i jo vaig pensar una altra vegada que té gràcia això de viure en llocs bilingües.

Quan vam sortir del cine vam decidir passejar fins a Diagonal encara que caiguessin quatre gotes. Molt a prop d’un restaurant japonès, com un senyal, uns prestatges més aviat lletjos i una butaca en molt bon estat. L. s’hi va asseure. Encara érem a prop de Verdaguer i durant uns segons vam estar valorant la possibilitat de dur-la a casa. Hem de trobar alguna cosa, aquesta va ser la conclusió.

Com més ens acostàvem a Passeig de Gràcia més ens semblava que ja no trobaríem res, però al carrer Rosselló, una mica més avall de l’entrada al Nivell 0 de la Fundació Suñol, algú havia tirat la casa per la finestra. Fustes altes, una butaca desmuntada, un mirall ample, un tocador elegant i diverses catifes enrotllades. Tot inspeccionant obro un armari i en surt una bafarada d’olor de casa d’avi. A sobre d’una calaixera i a la vista, un bagul recobert de pell de color crema ens espera. ¿Nos lo llevamos? I tant. ¿Qué podríamos guardar dentro? Revistes, responc. Avui, en canvi, penso: records, per quan no ens càpiguen a l’àlbum.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s