La poligàmia no fa per mi

confidències

“Aunque el concepto de instinto maternal ya no es usado por la mayoría de los científicos, sigue siendo objeto de intensos debates. Para verlo claro, una pequeña visión de conjunto de estudios recientes sobre el vínculo maternal. Aquest és l’extracte que encapçala l’article de Causette que traduïa L. en veu alta.

Jo arribava del menjador després de recollir les quatre coses que havia fet servir per sopar. Mentre em desvestia, ella, estirada sobre el seu llom esquerra, recolzada amb el colze i aguantant-se el cap amb la mà, ocupava la diagonal del llit i tenia la revista oberta. Quan em vaig posar a dins i em vaig tapar amb els llençols, ella es va posar de panxa enlaire i va seguir-ne llegint alguns fragments: “Que hay fundamentos biológicos en el amor maternal, nadie lo pone en duda. […] Pero, atención, no vayáis a deducir que todas las mujeres del mundo son buenas madres”.

Al cap d’una estona, els ulls se’m tancaven. La calor no ha tornat i ella tenia el cap sobre el meu pit. A la meva tauleta, una espelma ens mig il·luminava i a l’equip de música hi sonava el primer disc de Vetiver. L’havia posat il·lusionat de trobar-lo. Pensava que era la classe de disc que a ella podia agradar-li, com Fleet Foxes o Other Lives. Ella també s’havia adormit, just es va despertar per dir-me: Apaga la vela.

Al matí havíem anat a mirar ulleres per L. Ja fa temps que diu que en vol unes de noves. Després de fer un volt pels dos pisos d’Alain Afflelou, vam anar al +Visión del Triangle. Entrant pel carrer Pelai, dóna la benvinguda una cabina a l’estil de fotomatón titulada Confidències. En un cantó, hi ha exposades unes cartes quadrades escrites per gent anònima. En llegim algunes: ‘Intenté quedarme preñada para que mi ex no me dejara”; “I’m gay but I don’t want to tell folks. ¡I Love Demi Lovato!”; “Estoy enamorada de mi novio, pero me siento atraída por mi amiga”; “Sueño con que algún día pongan buena música en los 40 principales”. L. entra a la cabina, escriu alguna cosa i llança la confidència per la ranura.

Ahir era el quart dia que anàvem a cine aquesta setmana: Poligamy, una pertorbadora pel·lícula húngara de Dénes Orosz amb embolcall de comèdia. A ella no li va agradar gens, però a mi, quan es va acabar la pel·lícula, el missatge m’havia calat fons. Ell és un guionista mediocre i covard amb una dona guapa i professora d’universitat. En les primeres escenes ell es lleva abans que ella i es posa a escriure; ella es mira un àlbum de fotos; els truquen els pares, els conviden a dinar i els demanen si els fa falta res. Tret d’algunes excepcions, després d’aquest seguit d’escenes, L. ens assenyala com dient: Wau, som nosaltres. Però la pel·lícula s’embolica. ¿I si seguim sent nosaltres? Quan apareixen els crèdits l’abraço amb força i explotem a riure. A la pantalla apareixen els protagonistes en una foto amb quatre fills. Cuatro no està mal tampoco ¿no?, diu ella. D’acord, no seré covard, però que no te’m canviïn.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s