El vestit blau

Entrada 6

1.

Era divendres i per a nosaltres el dia més especial de la setmana. Ni recordava que havia d’anar a treballar. Eren les 9.16 i L. em va refrescar la memòria. Vaig afanyar-me a esmorzar i vaig sortir corrent entre paraules i petons als quals m’hauria agradat dedicar més temps. Ja a la feina, vaig publicar el post del dia.

Dissabte havíem controlat la temperatura a la perfecció. Dormíem poc abrigats, però coberts amb l’edredó i a fora corria l’aire. Vaig vigilar de no despertar-la quan feia el gest d’apartar el braç que tenia sota seu i vaig aconseguir-ho. No havia d’escriure, però quedaven plats per rentar. Els ensabonava i els posava a la pica de la dreta per esclarir-los després. Un got, el segon aquesta setmana, em va relliscar i va quedar esmicolat en un bany d’espuma. Vaig maleir-ho en veu massa alta i vaig llençar l’esponja contra la paret. L. em va demanar des de l’habitació què carai havia passat. Quan li vaig explicar va treure-hi pes i va venir amb un somriure. És genial, però a mi una angoixa se m’havia posat al pit. La tarda del dissabte, L. em va demanar què més s’havia trencat amb aquell got i jo no ho vaig saber respondre.

Entrada 6.1

2.

El divendres, a l’hora de dinar, havíem quedat a la plaça Letamendi amb la intenció de descobrir un altre xino xino que no fos el d’Ali Bei, un dels primers llocs on vam anar a menjar junts i que el Comidista defineix al seu blog per oposició als restaurants xinesos normals. No hem descobert res. Aquí els xiaolongbao són infinitament més cars i no entren al menú i els guotie, enlloc de ser fets al vapor, són fregits, com un rotllet de primavera de qualsevol altre restaurant. I sí, el local era ple d’asiàtics. Potser tenen una carta per a turistes de la pròpia ciutat com nosaltres i una altra per a compatriotes, però allò que no conec no puc valorar-ho.

Dissabte ja havíem decidit que no aniríem a cine. Divendres al vespre havíem vist Sola contigo i ahir era l’últim dia abans que el cine tanqués fins al 30 d’agost, així que ens havíem reservat la cloenda per a la nit del diumenge. Després d’intentar durant una bona estona trobar plans que ens satisfessin pel vespre, vam decidir, simplement, anar a fer un volt pel centre. Passejàvem agafats de la mà i parlàvem. Ens vam creuar grapades de turistes a les Rambles i a la plaça de la Catedral. Haver-los convertit en protagonistes podria haver tingut la seva gràcia, però no immutar-nos en tenia molta més. A l’altura del mercat de Santa Catalina vam parlar de pors, sobretot a les reaccions de l’altre. Cohibit, vaig proposar-li de portar-la a sopar a un japonès que hi ha prop de la plaça Sant Jaume. Des del Mandarosso, el meu restaurant italià preferit de Barcelona, tot el que no havíem descobert junts, m’ho havia ensenyat ella.

Vam tornar a enfilar les Rambles i vam trencar pel carrer Sant Pau. Un hostel mostrava el cartell de complet. Fins i tot amb turistes, això segueix sent un altre món. Mentre l’Eixample dorm, el Raval no para. Un home nòrdic de gairebé dos metres d’alçada es balancejava i demanava amb retard una moneda. Al Pollo Rico, darrere dels fogons, hi havia el mateix soroll que si fossin les dues del migdia. Una puta de l’est, rossa, lletja i vestida amb el mal gust característic, feia apropar un paquistanès amb la mà i li demanava tabac. Tres més parlaven de banda a banda del carrer en un idioma que no reconec. A la Rambla del Raval, L. em va explicar per què creu que al 2005 jo no li hagués agradat gens. Això també li feia por que em sabés greu. No me’n sap.

Arribem a Joaquim Costa i passem per davant del bar de tons marró. Des que ens vam conèixer que tenim pendent de venir-hi. Hi entrem. No hi ha ningú a la sala dels sofàs i escollim just el lloc on seien els últims que hi hem vist, al costat d’una finestra oberta. Penso que ha canviat molt el local. Sona Aidy’s girl is a computer de Darkstar. Com que no vénen, vaig a demanar. A l’espai on hi ha la barra, els que hi havia asseguts on som nosaltres estan parlant amb els del bar, semblen amics. Quan marxen, els del bar segueixen parlant entre ells i amb uns altres que estan asseguts en unes cadires de l’entrada. Tinc la sensació que sóc l’únic client que no sóc amic i no em demanen si vull alguna cosa. Me’n torno al sofà, prefereixo no gastar. Veig un home panxut d’uns quaranta anys que se la mira des de la finestra. M’hi apropo ràpid i em lamento de no ser-hi. Demano què passa. Ell es fa l’orni i no em torna la mirada. Què passa, repeteixo. Poc a poc es gira i camina Joaquim Costa avall. L. m’explica que l’home s’ha aturat a mirar-la. Primer li ha llençat un petó i després li ha demanat “si podía conocerla”.

Ahir vam anar a dinar amb els meus pares al Market, com sempre. Em van portar un munt de menjar del rebost i em van donar diners. Que em portin menjar m’encanta, que em donin diners no, però els acabo agafant. Els vam explicar alguna cosa del viatge, perquè encara no els havíem vist i els vam donar el vi rosat típic de la Provença que els havíem comprat. Quan els vam dir que la primera parada va ser Cotlliure, van explicar que jo ja hi havia anat amb ells a veure la tomba d’en Machado. Avui penso que potser sí, però quan hi vam ser amb L., tenia just la sensació d’haver-ho vist des del cotxe tornant de Carcassonne en un viatge familiar. Amb un sandvitx de pa de sègol, asseguts a l’ombra en un banc un tros més amunt del poble, des d’on es veien les platges i el Mediterrani, L. em va dir que aquella setmana seria important, que forjaríem el record de les nostres primeres vacances junts. Potser és motiu de sobres per un ‘mai abans’.

Entrada 6.2

3.

Tothom li ha dit que aquest vestit blau li queda genial. Ahir el portava. Durant tot el dinar vaig pensar que estava preciosa.

Quan van ser més de les 19.00 vaig anar de l’agència a casa per deixar els suplements del cap de setmana, la càmera de fotos, el menjar que havien portat els meus pares i els llibres que havíem comprat al mercat de Sant Antoni. Havia de tornar a buscar-la abans que passessin dues hores, però estava assegut al despatx quan L. em va dir per xat: cariño, son las 21.00. No entenc què em va passar, m’anava mirant el rellotge i em semblava que encara tenia molt de temps. Se m’havia fet tard i a les 21.30 començava Els fills de la mitjanit, la pel·lícula amb la que ens acomiadàvem del nostre cine. Vam pactar que ens trobàvem a Verdaguer. Allà, mentre l’esperava, vaig trobar a faltar la meva llibreta i em vaig convèncer que me l’havia deixat a l’agència. L’havia fet servir i segur que l’havia deixat sobre la taula.

Quan vam sortir del cine, més de dues hores d’una pel·lícula avorrida, embolicada i inversemblant, l’entrada de metro de Verdaguer del carrer Girona estava tancada, ja eren les 00.00. Un home jove i ample ens va aturar al costat de la parada per demanar-nos si érem catalans i si sabíem on podia trobar un bar: He bebido mucho. Yo soy vasco, muy vasco. Sé que me voy a morir, pero mira, hoy me apetece. A ver si os espabiláis, va acabar dient en relació a la independència. Vam caminar fins a Diagonal i allà encara vam poder agafar el metro. Enlloc de la blava, la nostra, vam entrar a la verda per baixar a Poble Sec i recuperar abans d’avui la meva llibreta.

L. feia tanta cara de cansada que ens vam acabar dividint: jo baixaria a Poble Sec i ella aniria directament a casa. Portava el vestit blau. La llibreta no era a l’agència. Hòstia, estic perdent el cap. A peu, vaig enfilar l’avinguda Mistral de tornada. Per whats app li vaig demanar si estava bé, però no mirava el mòbil o alguna cosa així.

Quan ja m’apropava a casa em va dir que acabava d’arribar. Vaig obrir la porta i només hi havia llum al passadís. Vaig anar a l’habitació i la vaig trobar asseguda al marge del llit a les fosques: estaba aquí, em va dir referint-se a la llibreta. Es va estirar i em va explicar que un home amb pinta de borratxo l’havia perseguit durant un tros de camí. Ella es va parar a un portal al costat d’un bar amb força gent a la terrassa i va esperar que l’home passés de llarg. Després, va acabar d’arribar a casa. ¿Por qué son tan asquerosos?, va dir. Ella diu que no té por que li passi res, però que és incòmode. A mi sí que me’n fa, de por. A més, quan pensem en possibles fills, només ens surten noms de nena: Sofia, Leire, Leonor. No sé si és gaire bona idea.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s