Vora el mar

Entrada 7

Va sonar la primera alarma. Entre una cosa i l’altra, el diumenge havíem acabat anant a dormir tard i cansats, però jo m’havia posat el despertador mitja hora abans de l’habitual. Ella va entreobrir els ulls, nerviosa: Estaba soñando, va murmurar entre dents. Poques vegades diu que ha tingut un malson. M’abraça, m’explica què somiava i jo intento tranquil·litzar-la. Aviat es va tornar a adormir.

Ja eren més de les 10.00 quan em va enviar l’emoticona d’un cor per whats app. Jo era al despatx. Vaig anar-la a veure i encara molt adormida em va retreure que no l’hagués despertat. Oye, va dir agafant-me la mà, estoy triste. Es una depresión transitoria. Perdóname, ¿vale?

Després d’esmorzar es va estirar de panxa a terra sobre el llit fet, com si hi hagués caigut morta. Vaig intentar que s’aixequés, que s’anés a dutxar, que m’acompanyés al banc, però s’aferrava a la part metàl·lica del somier i, cada cop que volia agafar-la, el llit sencer es movia amb ella.

A ING vaig agafar dues ampolles d’aigua de 300ml de les que regalen. A cada una, hi diu: Que nos gusta ser transparentes está más claro que el agua. Acabaven d’omplir la nevera , així que no estaven fredes, però em servien per passar l’estona mentre els de Prosegur buidaven un dels caixers i esperava que un noi s’aclarís amb les operacions telemàtiques de l’altre. Tenia pressa per arribar a casa perquè L. m’havia enviat dos whats apps més: Quiero que estés aquí. No sé qué me pasa. Tres treballadors del banc estaven lliures, però operacions del tipus ingressar o treure diners només poden fer-les les màquines. Perquè el caixer et torni canvi si vols ingressar 68 euros, no n’hi pots posar més de 80. Li vaig explicar a la noia del banc que només tenia dos bitllets de 50. Em va mirar amb un somriure amplíssim i em va dir que anés al bar del costat a demanar canvi.

Quan vaig arribar a casa, L. s’estava dutxant. Em vaig asseure a un tamboret que tenim al lavabo i vam parlar a través de la cortina. He hablado con mi hermano. Le he explicado que estaba deprimida y me ha dicho que si quería venía a verme. Ho explicava orgullosa. Mañana vendrá a comer. Tiene un examen en el British Council. Va apropar el cap pel forat d’un dels laterals i em va somriure.

A les 19.30, després de treballar, ella tornava a estar estirada. Havia dormit una mica i se li havia posat bé, em va dir. ¿Vamos a Castelldefels?, vaig contestar que sí. Em va mirar incrèdula: Convénceme de que quieres ir.

Vora el mar, passades diverses parades amb braçalets i alguns xiringuitos de platja, L. va explicar a taula amb els seus pares i el seu germà tot allò que la preocupava. Després de sopar era una altra, s’havia tret un pes de sobre. Vam acabar fent un gelat en una terrassa del passeig.

Ja de tornada, al cotxe, amb el qual vam anar a la Provença i que els seus pares ens han tornat a deixar per anar dimecres a Manlleu, L. cantava les cançons de Venancio. Mentre ho feia, movia lleugerament el cap. Quan ens vam conèixer em va dir que no li agradava ballar. Una vegada, fent aquest mateix moviment, li vaig dir que això ja era ballar. Encara ho penso.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s