Hardcore

Laura

Ell ho havia vist tot. Ahir al migdia, des de la finestra de l’habitació de casa nostra on havia dormit el seu germà, L. em va ensenyar d’on venia la veu. Igual es esa, va dir assenyalant la dona que es veia a l’altra banda del vidre: de mitjana edat, amb un vestit d’estar per casa i els cabells fins les espatlles.

La nit de dimarts, el germà d’L. l’havia vist sortir amb el puny alçat: ¡I am happy! ¡Hardcore! ¡Hardcore! Si todos gritáramos como grito yo, si todos saliéramos a la calle ahora mismo, esto cambiaría. Nos están robando la vida. ¡Esto es insoportable! ¡Tenemos que salir a la calle, ahora! Aquestes dues últimes frases són les úniques que vaig sentir amb claredat, però es veu que encara va continuar: A partir de ahora, esta es mi casa y está todo el mundo invitado. Una veïna, que L. no em va saber localitzar, va sortir a queixar-se: amargada, va deixar anar. La dona va excusar-se: Lo siento si estoy despertando a algun niño, però alguien tenía que decir esto. Bueno, vale, lo siento, va acabar dient mentre un home que estava amb ella se l’enduia cap a dintre.

Quan ens vam posar a dinar, a la Sexta parlaven de l’entrada de Cascos i Arenas a la seu judicial. L., amb els ulls al plat, va dir: Me siento culpable, i no va mirar-me fins després de clavar la forquilla als macarrons, es que Bárcenas me cae bien. Jo li vaig dir que a mi també, és clar. És un heroi capaç de fer caure el Govern, vaig proclamar. Ella va respondre que no l’havia entès. Es referia, deia, a una manera molt llatina de veure el món. Aquí, el lladre representa la figura de l’espavilat. Va parlar de Mario Conde o de Julián Muñoz per posar-ne exemples i em va explicar el cas del Dioni: Ese vigilante que robó un furgón de la empresa en la que trabajaba y huyó a Brasil, se cambió de imagen y vivió por todo lo alto. Cuando volvió, grabó dos discos y le entrevistaron en la tele. La gente lo admiraba.

A la tarda vam anar a Manlleu, el meu poble. El primer que vaig voler ensenyar-li va ser la colònia Rusiñol. Vam entrar-hi amb el cotxe, poc segurs que poguéssim fer-ho. Un Clio ens anava al darrere. El vam deixar passar i ens hi vam aparcar al costat. En va sortir un home de cara quadrada i cos robust que se’ns va acostar. L. va abaixar la finestra. Mirant als voltants, fent ballar les claus i amb l’accent i volum de veu característics de la zona, ens va dir: Que busqueu el restaurant? Jo vaig respondre que no, que només volia ensenyar-li la zona. Ell va dir que féssim sense cap problema i que llàstima que el restaurant no estigués obert, perquè el més maco és dins la casa, i va marxar.

Just abans d’anar a casa dels meus pares a sopar, la vaig portar fins on vaig viure tota la meva infància. Mirant-nos-ho des de fora, li vaig explicar la distribució de les habitacions més com si la repassés jo en veu alta per no oblidar-me’n, que no esforçant-me perquè l’entengués. Després, en un arravatament de nostàlgia però sense enyorar aquella època, vaig recordar quan jugàvem amb els altres del carrer. De tant en tant, algú de nosaltres cridava, ¡Cotxe!, i ens apartàvem per deixar-lo passar. Entre burleta i fascinada, em va mirar amb els ulls molt oberts: Si hombre… No… ¿Sí? No… Eso es algo que le contaría mi abuelo a mi padre.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s