UVE: Un verano extra

Entrada 10

Aquell llit no era el nostre: havíem dormit en un matalàs dur d’espuma en un poble de l’interior. Durant uns segons no vaig saber si érem a casa, però quan vaig assimilar-ho, L. també es va despertar. L’alarma encara no havia sonat. Li vaig demanar si havia dormit bé, però em va dir que no i que acabava de tenir un somni. Fa uns dies que me n’explica un cada matí.

Dimecres, a Manlleu, després que baixant cap al passeig del Ter veiéssim en un carreró un dels trossos més espectaculars del Serpent, L. em va tornar a explicar el d’aquella nit: S’havia declarat la guerra. Com que sabíem que tot quedaria destruït, se’ns donava la possibilitat de portar una bossa de mà i de guardar la resta de coses en una maleta de les mides que marca Ryanair, però no ens la podíem endur,  sinó que havíem de deixar-la sota un munt de mobles. Quan començàvem a fugir, ella s’adonava que jo no havia agafat mocador i tornava a buscar-me’n un. Em va alçar la barbeta i em va dir: ¿Has visto cómo te cuido?

Ahir vam passar el dia a l’agència i jo vaig arreplegar tots els números que em faltaven de l’UVE, el suplement d’estiu d’El Mundo. Els vaig ordenar en rigorós ordre cronològic i, com si s’hagués convertit en una addicció, vaig sentir l’ansietat de voler ser dissabte i poder agafar els dos següents, que significava acabar el conte de la Zadie Smith i veure quina era la nova aposta. A més de la contrapotada,  les seccions de ‘Barras ilustres’, ‘Vidas revueltas’ i les eventuals columnes de premsa del cor firmades per Carmen Rigalt i Jaime Peñafiel, el converteixen en un suplement que enyoraré quan arribi el setembre.

Al vespre, estirats al llit, L. se’n va mirar un i, sorpresa, va dir: Este suplemento es más de mi rollo que del tuyo. El meu rotllo, que diu ella, és el Babelia. Jo vaig respondre alçant les espatlles. Encara no s’ha adonat que sóc una esponja i que no paro d’aprendre.

Al matí havíem arribat de la Plana amb cotxe i, al vespre, vaig portar-lo jo fins a casa. A l’alçada del carrer Diputació, L. es va posar les mans al clatell separant els colzes i va dir: Uh, cómo estoy cambiando. Me gusta que me lleves. Yo no era de esas ¿eh? Siempre había pensado que era de las que llevan.

Encara no havíem tornat el cotxe als seus pares perquè la de Manlleu no era l’última excursió de la setmana. Avui: Sant Feliu de Guíxols. La idea era una estona de platja, pícnic i veure l’exposició de l’Espai Carmen Thyssen: Sisley-Kandinsky-Hopper. Ella conduïa i el GPS tardava més de l’habitual a trobar un senyal vàlid. Quan l’ha trobat, L. no ha volgut fer-li cas en ni una de les indicacions. Si anàvem cap a Sant Feliu, per què havíem de seguir cap altra direcció que no fos la que als cartells indicava Girona? Hem acabat mig enfadats i he posat el GPS en silenci. Quan a la carretera ha vist escrit Sant Feliu de Guíxols, després de més dues hores conduint, ha tancat el puny de la mà dreta i ha exclamat: ¡Toma! ¡Chúpate esa! Després d’uns segons de silenci, ha dit: Se lo digo al GPS, ¿eh? Segueix sent de les que porta.

A la platja, hem trobat un lloc a prop del mar ple de canalla. Hem estirat les tovalloles i ens hi hem posat còmodes. L. llegia una traducció catalana infame de Lolita i jo, La Zona de Sergei Dovlatov. Just al nostre costat, hi havia un home gros i calb i una dona rossa i molsuda que portava un banyador negre. Amb ells, hi anava un nen de menys de 10 anys que es deia Egor. Vestit de neoprè, l’Egor buscava alguna cosa que portaven. El seu pare ha sortit de l’aigua, li ha tret el vestit, l’ha esbroncat per embrutar la motxilla i l’ha alçat un metre i mig de terra només agafant-lo pel braç. Tots tres han tornat a l’aigua i el seu pare ha llançat l’Egor al mar.

A davant, amb els peus a l’aigua, hi teníem un altre nen i una nena. Ell es deia Eric i ella, Maria. Jugaven amb la sorra molla. Omplien una regadora al mar i la bolcaven sobre la muntanya que tenien a mitges. Veient que no s’acabava, la Maria ha anat fins la tovallola a buscar una altra galleda en forma de castell i s’ha posat a omplir-la pel seu compte. Mentre, l’Eric seguia omplint la regadora i es mirava la Maria de reüll. ¿Por qué no me ayudas?, li ha acabat deixant anar. Ella, sense tornar-li la mirada, ha dit: Ahora te ayudo, un momento. Però ell no l’ha deixat estar: ¿Qué es más importante para ti, un amigo o un castillo? La Maria, que seguia amb els ulls fixats a terra, ha respòs que totes dues coses, però a l’Eric no li ha estat gens bé: Las dos cosas no, elige. ¿Qué es más importante para ti? Sense deixar d’omplir la seva galleda, la Maria ha acabat responent: Un amigo. Entonces, ¿por qué no me ayudas?, ha sentenciat ell.

L’Egor havia fet un amic, en Dani, que anava amb la seva mare i l’àvia i portava maniguets als braços. Un cop dins l’aigua, el pare de l’Egor ha agafat en Dani i l’ha llançat amunt. Quan, després d’enfonsar-se, ha sortit a la superfície, en Dani plorava i deia que no podia respirar. Com no has de poder respirar?, li ha dit l’home gros i calb. La mare d’en Dani també feia mitja broma i agraïa l’actuació a l’home calb. Més tard, els dos nens es posaven ben lluny del mar i agafaven embranzida per entrar-hi. El pare de l’Egor els cridava des de l’aigua: De cap, home. Això que feu no serveix per a res. Va, Egor, ensenya-li a en Dani com et tires de cap, almenys. Ell no sap fer-ho. Els nens agafaven l’embranzida i un cop dins l’aigua només feien un saltiró, caient de peus i sense cobrir-se. Sou uns gallines, ha acabat cridant l’home. En Dani ha perdut la paciència i li ha respòs: ¡Los gallinas sois vosotros, que no lo habéis hecho ni una sola vez!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s