Mera i Cervera

Entrada 11

A una cantonada de la taula del despatx hi ha elsewhere de Scott Matthews, un disc que vaig comprar per 3 euros els dies que la CD drome, la mítica botiga de Barcelona, estava de liquidació. L’havia escoltat relativament poc, però aquest cap de setmana ha estat una bona banda sonora.

Divendres, a la platja, L. estava estirada panxa amunt llegint Lolita. Abans de marxar, va apartar la mirada del llibre i se’l va posar obert al pit. Qué fuerte si ahora hubiera una guerra, ¿eh? Em va mirar: ¿Te gustaría ir? Vaig respondre que no de manera gairebé automàtica, sense pensar-ho. Igual te gustaría, va dir. Llavors les onades se sentien més fort que al matí. Feia una estona que la platja de Sant Feliu s’havia buidat. Mentre guardava La Zona, el llibre que llegia jo, vaig veure que a l’última pàgina hi havia escrit a mà: “Què passarà quan ho deixem?”. De fet, potser sí, vaig respondre a L. M’agradaria qualsevol estat de coses que no hagi viscut abans. ¿Qué te gustaría ser en la guerra?, em va preguntar. Soldat, vaig dir. Yo sería la enfermera ¿vale?, como las de antes, que llevaban eso en la cabeza. Te curaría cuando estuvieras herido.

A l’espai Carmen Thyssen vaig descobrir Atkinson Grimshaw. En un oli sobre cartró de 1880 a la primera sala, el pintor nascut a Leeds i fill d’un policia retirat em va convèncer amb la imatge a plena nit d’una noia jove que, vestida de blanc, amb un estrenyecaps i un cistell a sota el braç, mirava amunt i s’estava al mig de la carretera. En un moment de la visita, L. em va demanar: ¿Qué sabes de los Thyssen? Poc, vaig dir jo. Vale, pues tenemos deberes.

Quan tornàvem amb el cotxe cap a Barcelona, L. em va llegir en veu alta ‘La mujer que tejió un imperio’, un perfil sobre Rosalía Mera que havia sortit publicat a El País. El dia anterior, a l’edició digital del diari Ara, li havien plogut crítiques i comentaris més aviat desagradables després que s’anunciés el seu ingrés irreversible a l’hospital.  ¿Parece bastante maja, no? va suggerir L. a partir de la imatge que generava el text. Sí que ho sembla.

Una vegada, fa un parell d’anys, vaig fer el meu primer i únic recital de poesia gràcies a en Roger, que m’hi va convidar.  Mai he escrit gaires versos, però recordo que davant d’una quinzena de persones, gairebé totes de la tercera edat, vaig recitar en veu alta dues línies que tenia escrites a la llibreta: No me’n penediré si la meva família té més diners que la teva.

En un article d’El País que el germà de L. va posar dijous a Twitter, s’hi explicava que, segons les enquestes, ICV és un partit que ha atret particularment “professionals, tècnics, científics i intel·lectuals, tots ells amb qualificacions i salaris notablement per sobre de la mitjana”. Ara bé, segons la percepció subjectiva, pràcticament cap es descriu a si mateix com una persona adinerada.

Aquest dissabte a la tarda, L. llegia La Otra Crónica, el suplement de premsa del cor d’El Mundo, i també hi parlaven de Rosalía Mera. En va anar llegint fragments en veu alta: “A nosotros, cuando éramos niños, nos contaban que el matrimonio era para toda la vida. El otro día estuve en una boda y el sacerdote decía a los novios que desde ese día nacía una sola vida y no dos. Y yo lo que creo es que la vida que siempre se borra es la de la mujer. Eso de la media naranja es un error”.

Més tard, fent broma, L. em va dir que, amb mi, havia fet el ‘braguetazo’. La meva mare té una botiga de vestits de núvia que ara porta conjuntament amb la meva germana i el meu pare és pintor a la brigada de Manlleu. Tenen una casa amb jardí i piscina en una urbanització de Sant Julià de Vilatorta. Sempre se m’ha posat molt malament que se’m considerés un nen ric. Quan era adolescent i duia un collaret del Che Guevara vaig acusar els meus pares de ser uns maleïts burgesos. Ara, als 26 anys, no entenc què té de bo desitjar haver nascut sota el pont i sense família perquè se’t vegi com un heroi enlloc de com un malcriat. Rosalía Mera devia provar de fer les coses tan bé com sabia i Tita Cervera va intentar viure l’idil·li que li prometia una mentalitat romàntica i ingènua, segons m’ha semblat entendre a partir de les dues pel·lícules que va encarregar Telecinco sobre la seva vida.

Ahir, al suplement AraTu, el director del diari entrevistava Hernán Casciari, el responsable d’Orsai, una més de les coses que m’ha ensenyat L. En un moment, Casciari diu: “Una persona que no ha sentit un gran plaer per alguna cosa que tingui a veure amb l’art és bastant més filla de puta que una persona que ha sentit aquest plaer”. De la vida de Tita Cervera no en sé res més que el que he vist en aquestes dues pel·lícules. Tampoc sé si estic d’acord amb el que diu Hernán Casciari i sé que algú aixecaria la mà per dir que Hitler era un amant de l’art. A la pel·lícula, el baró Thyssen és un bon home. És un príncep amb defectes per a un conte de fades complex. I sense la col·lecció, el personatge seria un altre.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s