44 Perills

Entrada 14

Ella ja acabava Lolita i jo, mentre es carregava a l’ordinador la mini sèrie sobre Eva Perón, vaig buscar l’article que havia llegit feia relativament poc sobre els ‘swingers’. El Mundo havia enviat un noi i una noia perquè fingissin ser una parella i deixessin constància escrita de la seva experiència.  

L. va aixecar la vista del llibre i em va dir, pero si eso a ti no te interesa. Potser sí, vaig respondre. Ella va tornar a mirar el llibre i va seguir, hombre, igual estaría bien verlo. Es como lo que decíamos el otro día de la guerra. Li vaig explicar que els dos periodistes d’El Mundo no havien fet res amb ningú i que subratllaven que una de les regles del local era la del respecte: no faràs res que no vulguis fer. Però la periodista, a l’habitació fosca, explica que la toquen i L. em va dir, eso a ti no te gustaría nada.

Dimarts, jo havia dinat un tupper de paella que havia fet el pare de L., de les més bones que he menjat últimament. Per això, ahir vam plantejar-nos de gastar el lluç i el potón que ens quedaven; i pebrot, tomàquet i ceba dels que ens havia donat l’abuela amb alguna cosa que no fos arròs: fideus, vam pensar. N’havia baixat de l’armari uns de molt prims i L. patia per si se’n sortiria: tenien una cocció de només 4 minuts.

A pedra, paper, tisora ens vam jugar qui dels dos anava a comprar gambes. Vaig guanyar, però ella va queixar-se i a mi no em feia res. Quan vaig tornar, a L. li brillava la cara. Em va portar a la cuina i em va fer olorar el sofregit i tastar el caldo de peix que en sortia, només per allò ja valia la pena. Em va explicar, sobreexcitada, que s’havia estat informant: la fideuà és una recepta de Gandia i es fa amb fideus molt prims. Em va parlar, fins i tot, d’una polèmica que hi havia hagut entre Gallo i els de Gandia pel gruix dels fideus i es va lamentar perquè els que teníem nosaltres eren els més prims de tots, de cabell d’àngel, i que, és clar, com més prims més difícil. Vaig córrer al Caprabo i vaig portar-ne del número 2. Es van enganxar una mica, però va quedar genial. Jo vaig provar de fer allioli i va ser un drama.

Després de dinar ens vam estirar al llit i vam veure Carta a Eva. L. feia temps que en parlava. La història d’Argentina li interessa i havia sentit Víctor Amela recomanar la mini sèrie a Arucitys. Evita s’hi presenta com una procomunista lluitadora, atractiva i amb molt de caràcter; Franco com un home bonàs i dòcil i Carmen Polo com el diable en persona sota el vestit de cristiana fonamentalista. Tot, a través de la història de Juana Doña, una escriptora comunista i feminista condemnada a mort per un atemptat sense víctimes a l’ambaixada argentina.

Després d’això vam anar a cine. Resulta que jo m’havia equivocat i que els Girona no estan de vacances. Turistas és una comèdia indie molt britànica amb sang i fetge a dojo. A les 21.00 en sortíem i a ella li havia agradat molt, jo encara no ho tenia clar. Com que era l’últim dia, vam anar passejant cap a les festes de Gràcia per veure, almenys, la decoració dels carrers. Pujant per Milà i Fontanals, vam trencar i vam arribar al local d’una associació cultural, 44Perills, al número 44 del carrer Perill. Hi tocava Linalab, una colombiana de la nostra edat que estava ajaguda al terra amb un portàtil, una targeta de so, una guitarra, un sampler i altres estris. Hi havia molt poca gent mirant-la, tot homes. Un estava assegut en un sofà i li feia fotos de molt a prop; d’altres, a l’entrada, seien a la gatzoneta; un quart de cabells blancs i ulleres de pasta s’estava en una cadira de vímet i els altres drets, com nosaltres. Quan vam marxar, L. em deia, solo había tíos, ocho exactamente.

Ens vam creuar un d’aquests vuit que s’havia allunyat temporalment i se la va quedar mirant, a L. Jo la vaig mirar a ella i li tornava la mirada. Després es va girar cap a mi amb un somriure murri que jo no vaig saber aprofitar ni entendre i li vaig dir, què fas? Em fas sentir estúpid. Vam caminar una bona estona en silenci. Jo he estat aquell que en ocasions ha creuat una mirada amb una noia encara que ella anés de la mà d’un altre i m’he sentit orgullós de pensar que li agradava. Ser a l’altra banda se m’havia posat al pit.

Vam arribar fins a dalt de Verdi i davant de l’IED, l’Institut Europeu de Disseny, hi havia un escenari amb un home calb, amb samarreta de tirants i ulleres de motorista que cantava sense vergonya sobre la base d’una cançó. A davant de l’escenari, hi havia una finestra oberta d’on penjava una pancarta: L’homofòbia no fa Gràcia. L. em va fer un senyal per anar més endavant. L’home de les ulleres de motorista parlava amb ploma i energia. Sobre todo, tenemos que criticar mucho a Putin, porque es un hijo putin. Tenemos que llamar a la embajada y a todas partes. Yo ya lo he hecho. Y ahora viene ese momento que todos esperabáis y que pensabáis que era solo un promesa, con todos vosotros, ¡Monica del Raval! L. em va mirar i em va dir amb els ulls oberts, ¿Sabes quién es? Vaig fer que no amb el cap. Mentre feia una foto a l’escenari amb l’iPhone, em va dir: Monica del Raval y Carmen Martínez-Bordiú son los siguientes personajes. Il·lusionat de tenir nous deures, vaig somriure i vaig fer que sí.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s