Foguera de vanitats

Foto: Laura Santiago

No vam sortir fins més enllà de les 21.00. Jo havia anat a fer la compra, però la resta de temps l’havíem passat a casa. Sobretot, enregistrant les cançons de Lindo Muñoz. Feia molt de temps que no gravava. Quan vaig baixar a buscar el pa, després d’haver acabat la primera cançó, no podia evitar mantenir un somriure idiota de satisfacció.

L. creu que no m’ho passo bé gravant perquè em veu tens, però crec que, per a mi, és inevitable prendre-m’ho així. A vegades, ella feineja seriosa per casa i jo li demano què li passa. Ella, sovint tard, respon que simplement estava concentrada. Potser hi té alguna cosa a veure, penso. Jo preparo les coses, gravem la cançó per parts i ho modifico tot fins que em sembla que queda bé. Després la crido per ensenyar-l’hi. Ella, gairebé sempre, té uns quants peròs que no sap explicar i a mi em surt la tensió com si un xut del davanter estrella del teu equip de futbol preferit anés directament al pal en un moment decisiu. Ella somriu i em diu que no m’enfadi. Després, em torno a tancar i en trec un altre resultat. Així fins que ens satisfà a tots dos.

Com que encara ens quedaven uns quants carrers per veure de la Festa Major del nostre barri, vam decidir canviar la ruta i visitar els decorats que ens quedaven pendents. Vam arribar a la plaça de la Farga, la guanyadora del primer premi, i no hi havia ningú. Una làmpada penjava d’uns fils amb unes llumetes que a L. li encanten. A l’escenari, un home assegut davant d’un portàtil es mirava una revista per sota la taula. La parada de creps plegava veles i, al davant del Locutori, àvies i paquistanesos seien en cadires de plàstic.

Vam arribar a Sagunt, on un escenari molt alt ocupava tota l’amplada del carrer. Després de passejar una estona en silenci absolut, semblava que, allà, hi havia anat a parar tota la joventut. Potser pel fet de sentir-nos acompanyats, L. em va demanar que ens asseguéssim a la vorera i ens vam posar a mirar la gent i a repassar el programa. Ens havíem perdut el tastet de postres, diversos bingos i la Troba Kung-Fú ja feia estona que havia començat. D’ara en davant no pot tornar-nos a passar, ens vam dir. Al carrer Finlàndia, deia L. en veu alta llegint el programa, fan cinema a la fresca d’aquí a un quart d’hora i a Canalejas concurs de karaoke per adults. Ens vam mirar amb cara de ja ho tenim, doncs.

Un home de l’edat del meu pare cantava, amb traça, una cançó del seu temps. L’escenari ens quedava al fons, però ja des d’allà, el públic es veia entregadíssim. Ens vam apropar fins que vam veure que tenien cadires i a L. li va faltar temps per anar-ne a buscar un parell. Ens vam asseure al costat d’una dona vestida de negre, amb un top i un jersei de reixeta al damunt, uns pantalons acampanats i un barret amb les ales avall. S’estava cargolant un cigarret de picadura.

Primer, va pujar a l’escenari un jove sud-americà, a qui el presentador va agrair-li que els hagués ajudat amb un problema que havien tingut el dia anterior amb la zumba: ¡Va a cantar ‘El baile del caballo’!, va cridar. La cançó era Gangnam Style, en coreà. L’Ani, una gitana del barri que venia amb tota la família i que deu haver guanyat cada any, va ser la següent. L. començava a sentir el cuquet i vam anar a demanar el llibre de cançons.

Va arribar una altra colla d’amics amb dues noies que eren parella al capdavant. Una portava els cabells llargs i només duia un floc aixecat. Era prima, duia els pantalons amples, una samarreta de tirants i una dessuadora oberta amb caputxa que li queia per l’espatlla i la deixava descoberta. L’altra era grassa, duia els cabells curts i tots amunt, vestia de color negre amb roba molt ampla i feia cara d’estar molt segura d’ella mateixa.

El presentador va dir que era el torn d’Elque. La dona de pantalons acampanats i barret que teníem al costat es va dirigir amb passos insegurs cap a dalt de l’escenari. A la nostra dreta una noia jove i un noi de cabells llisos i ulleres de muntura metàl·lica parlaven de manera encesa. La lesbiana grassa va cridar, ¡En pie!, quan Elque va ser a l’escenari. Cantava ‘Si yo fuera él’ i ens vam adonar que no sempre havia sigut una dona. Un home de seixanta anys calb, prim, amb una camisa rosa i els pantalons fins a sota el pit ballava animadament al costat del bafle. Quan Elque va acabar de cantar, la colla de les lesbianes aplaudia enèrgicament: tot un símbol queer del barri.

Era el torn de l’Ester, la noia que havia vist mig discutir feia un moment a la nostra dreta amb el noi dels cabells llisos i ulleres de muntura metàl·lica. Me suena un montón esa chica, va dir L. Des de dalt, l’Ester dedicava la cançó al seu fill de cinc mesos. Mentre cantava, el noi dels cabells llisos es va anar apropant amb el cotxet fins al davant de l’escenari. Ella es va ajupir i es mirava el seu fill. La cançó va créixer i ella va agafar el nen. El dels cabells llisos va retirar-se amb el cotxet. Es un niño, va dir L. referint-se al pare. La gent va explotar d’emoció aplaudint. ¡Ole!, se sentia des de diversos llocs del públic. ¡Ole!

Vam anar a deixar el llibret de cançons. La següent era la Valentina: una dona gran i arrugada que caminava amb les cames obertes. Duia una bossa creuada i fumava amb la mà esquerra. A mitja cançó va parar i va començar a fer que no. El presentador li va agafar el micròfon i li va posar la mà a l’espatlla per consolar-la, com dient-li que no passava res si no se sabia la cançó. Ella el va apartar i li va alçar el dit de la mà on no tenia el cigarro. Es va mirar al públic dient que no amb el cap. Va recuperar el micro i amb una veu ronca va dir que no, que no, que esta canción es en otro tono. Li van demanar que baixés i va fer-ho per darrere, desfent-se de les mans dels organitzadors.

Frank, un amic de la colla de les lesbianes va pujar a cantar Álex Ubago. Força gent el coneixia. Duia una motxilla petita. Quan va acabar es va girar cap a la seva dreta i va dir a algú que nosaltres no vèiem: Les pido un poco de respeto ¿vale? Estamos en las fiestas de Sants y aquí venimos a pasarlo bien. Así que de mariquita nada, que yo canto lo que quiero. ¡Hala! A gozarla. La gent es va a posar a aplaudir amb molta força. L’home de la camisa rosa i els pantalons fins al pit va pujar a cantar. En Frank s’havia assegut a un portal i plorava. Les lesbianes reien. La mare del nen de mesos va arribar a la final, però va guanyar l’Ani, la gitana creguda del barri.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s