El preu del luxe

Entrada 18

Piquen amb un martell a l’altra banda del lavabo. Ahir, quan vam sortir de casa, ens vam trobar totxos i sacs d’obra apilats a l’entrada.  Des de l’habitació es veu una corda gruixuda que penja d’una politja que hi ha a dalt de tot de l’edifici, però al carrer no hi ha ningú que se n’encarregui.

He posat la mà a la paret de la dutxa i sentia els cops al palmell com si estiguessin a punt de tirar-la a terra. A la cuina, els plats que desbordaven la pica i aplaçava el moment de posar-me a netejar-los. És el preu a pagar per haver gaudit ahir del millor dinar de l’any.

Vaig arribar tardíssim de la reunió amb els editors de Llegir en català de la qual n’ha de sortir aviat un article a Núvol. L. havia vingut a fer les fotos, però se n’havia anat abans. Jo em vaig quedar tres hores més sentint parlar de la fira del llibre de Llinars del Vallès, del disseny d’un logo, d’un catàleg conjunt, de traduccions dolentes i de maneres de fer les coses i, sobretot, però en veu baixa, d’un oligopoli que cal vèncer. Eren les 15.00 i la gana empeny. Vaig arribar a casa i ella es va aixecar del sofà per abraçar-me.

M’esperava amb la taula parada. Un vol d’amanida de ruca amb poma, parmesà, pernil salat i fruits secs feia de centre. Els gots, els coberts i el vi blanc ocupaven el lloc pertinent i, a un costat, la safata quadrada que havia portat de casa la yaya tapada amb un drap, que vaig treure amb la cura de qui desembolica un regal: albergínies de l’avi farcides amb ou dur, gambes, calamars, tomàquet de l’hort i beixamel amb formatge gratinat. El millor plat que he menjat aquest any, incloent restaurants i banquets de casament. Fora de sèrie.

A la tarda, més o menys vam enllestir les cinc primeres cançons que penjarem al bandcamp i L. en va fer un disseny molt maco. Després va venir la Laura a sopar, la millor amiga de L. Tornava d’un estiu intens: havia estat voltant per Navarra en la caravana d’un noi basc, fuster d’un poble petit d’Euskal Herria, que havia conegut feia poc i, d’allà, se n’havia anat al poble dels seus avis, on l’alcalde, un expert en ovnis, li havia fet un test d’abducció.

Va ser després de sopar quan vam cometre l’error. Un parell o tres de vasos de vi, L. es canviava a l’habitació i la Laura parlava per mòbil. Jo vaig entrar al despatx i vaig posar a tot drap ‘Relight my fire‘. A casa, quan sona aquesta cançó l’eufòria ens posseeix. Al programa de la Festa Major de Sants L. havia vist la paraula karaoke i, després del que havia passat el dia anterior, les expectatives eren altíssimes.

Al carrer Sagunt, hi havia dos joves a dalt de l’escenari: ell portava bigoti i ella una faldilla de ballarina. Érem molt pocs veient l’espectacle i els presentadors es passaven de simpàtics. Un pare i una filla van pujar a cantar ‘Bon dia‘ d’Els Pets i Elque es va asseure a primera fila. Ens vam creuar mirades d’entusiasme i vam esperar l’actuació de l’estrella queer del barri. Aquest cop, res de Dyango, ‘Personal Jesus‘ de Depeche Mode. Ja ho havíem vist tot. La resta, soporífera.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s