L’esquema dels pares

Foto: Laura Santiago

Eren al voltant de les vuit, L. dormia i jo estava al despatx escrivint quan la vaig sentir que parlava a l’altra banda de la paret. Vaig deixar el que estava fent i vaig anar a l’habitació per si passava res. L. estava mig asseguda, en procés d’aixecar-se. Què hi ha?, vaig demanar. Es veu que el seu germà havia trucat dient que era a baix. Si torna de festa que es posi a dormir amb mi, va dir L., que ja s’havia tornat a estirar després de prémer el botó de l’intèrfon.

Vaig esperar el seu germà a l’escala: Tu què? T’has escapat de casa? Va passar directament cap al menjador esbufegant d’haver pujat tres pisos a peu i es va mig asseure al sofà: Más o menos, va dir. ¿Dónde está mi herma?

Llavors, a l’habitació, vam entendre que s’havia llevat d’hora per provar de fer el recorregut des de Castelldefels fins a la universitat abans del primer dia de classe. Fins ara, havia anat a l’institut, a poques passes de casa. Ens va explicar que al bus havia coincidit amb un home pudent de Manlleu, s’havia saltat una parada i, un cop a plaça de Sants, havia sortit per Alcolea enlloc de Riego. Passada l’estona d’activitat i les ganes de parlar, li va venir la davallada i va quedar mig adormit.

Cap al migdia, em va trucar la Victòria, la responsable de premsa del MACBA, per un article que m’han encarregat d’un mitjà digital i em va dir que si volia una trobada amb Bartomeu Marí, el director del museu, podíem concertar-la avui mateix. Em vaig posar nerviós. De fet, encara ho estic. Hagués preferit poder parlar-hi després d’haver vist l’exposició. Vaig intentar informar-me una mica de tot plegat amb la intenció de treure-hi punta i vaig arribar a un documental que havia recomanat en Jordi Oliveras, el responsable de la revista Nativa. L’esquerra, la dreta i els rics.

A la tarda va arribar la Muriel. El 10 d’octubre surt Motril 86, la seva cinquena novel·la, i havíem quedat per pensar una mica en la presentació del llibre, que serà el 4 de novembre a l’Ateneu barcelonès. Després d’haver anat a la presentació de La gatera a València a llegir-ne un fragment i d’haver estat l’artífex d’un espectacle teatral basat en el poemari que va publicar, em va demanar que penséssim aquesta presentació junts i que fos diferent de les altres. Subscrivint una frase de Borja Bagunyà, amb qui va presentar La gatera a Barcelona, em va dir que, per a ella, un acte així ha de ser una celebració i que per això s’ha d’evitar que sigui una xerrada soporífera i experta. Més tard, ens vam posar a parlar de la vida i em va dir una cosa que encara em ronda: Tots repetim l’esquema que hem après a casa. La nostra responsabilitat és trencar-lo, va dir.

Quan ens vam acomiadar, no vaig avisar L. per dir-li que la Muriel marxava. Aquestes coses, com presentar les persones que van amb mi quan em trobo d’altres coneguts, són mancances que espero aprendre a corregir algun dia, sobretot perquè no em semblen poca cosa. Abans d’ahir, per exemple, quan vam anar a Castelldefels, el pare de L. ens va venir a buscar amb cotxe. Sempre em dóna la mà quan arribem, però aquell dia no ho va fer. Al vespre, L., com qui no vol la cosa, em va explicar que mentre em posava el cinturó, ell m’havia estès la mà, però jo no l’havia vist i l’havia retirat.

L. em va dir que tenia ganes de sortir i la veritat és que ja teníem un pla mig pensat. El dia anterior jo li havia dit que podia llençar tots els suplements d’estiu d’El Mundo i hi va estar d’acord, però se’ls va fullejar abans de fer-ho. En un dels números, s’hi parlava del bar Tomàs, que, segons diuen, fa les millors braves de Barcelona. Com que al text n’hi sortien un parell més que tradicionalment s’havien disputat aquesta fama, vam pensar que podríem anar a provar les de La Esquinica, un bar de Sant Andreu. A més, volíem anar a Opticalia, que quedava a prop, perquè L. hi havia vist unes ulleres de David Delfín que li agradaven. El passeig Fabra i Puig es va convertir, per a nosaltres, en la descoberta d’una artèria comercial a la madrilenya amb molt d’ambient, gent a les terrasses i les millors botigues. No vam trobar les ulleres, però L. va aconseguir al Muy mucho tres tote bags llises que havia estat buscant per tot Barcelona i vam sopar, a més d’unes patates amb allioli que per res del món són les millors braves de la ciutat, una bomba grossa i gustosa, uns pinxos amb pa torrat i una tapa de formatge: plens i satisfets.

Anuncis

2 responses to “L’esquema dels pares

  1. La meva responsabilitat va ser aquella tarda despullar-me al teu davant i deixar que tu em trenquessis els esquemes que em munto quan provo de trencar els esquemes que em precedeixen, Giri.

  2. Retroenllaç: Brots verds | El quid és un altre

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s