Un equip d’elit

Foto: Laura Santiago1.

“No siguis insolent. No intentis ser amable amb mi. No intentis fer-me sentir bé. No et relaxis. Retallaré el somriure de la teva cara. Et penses que no sé què està passant. Et penses que tinc por de reaccionar. T’ha sortit el tret per la culata. Estic esperant el meu moment.  Buscant el lloc. Creus que ningú et pot atrapar. Ningú pot tenir el que tu tens. He estat planejant mentre tu jugaves. He estat estalviant mentre tu gastaves. El joc ja gairebé s’ha acabat, així que ja és hora que em coneguis. Vols caure sense saber mai qui va et agafar?”

Inflammatory essays – Jenny Holzer

Una paret immensa amb quadrats de diferents colors, tots ells agradables a la vista i cada un amb missatges en anglès tan suggeridors com aquest, és una de les obres de Jenny Holzer que hi ha a l’exposició Art dos punts del MACBA. Quan ahir hi vaig arribar, em sentia realment emocionat.

Abans de començar la visita havia estat mitja hora parlant amb el director del museu al seu despatx i jo hi anava amb l’estúpida idea d’emular Will McAvoy, el protagonista de The Newsroom. Volia poder fer-li dir coses interessants i posar-lo contra les cordes, però jo no sóc prou bo i ell és intel·ligent, educat i brillant. En un moment de la conversa m’havia dit que “el museu té una funció didàctica” i aquesta exposició la compleix.

2.

A la tarda tenia una reunió amb els de Nativa, la revista on escric des del 2009, al Convent de Sant Agustí. Em feia una il·lusió especial i a la vegada hi anava amb el respecte que fa trobar-te amb col·laboradors amb molt més bagatge i reconeixement que tu: la Lucía Lijtmaer l’he llegit en una revista d’eldiario.es que vam regalar al germà de L. i ha estat professora d’un amic a la universitat en una assignatura del tipus ‘Cultura pop’; la Marina Garcés és professora de filosofia a la universitat de Saragossa i escriu al primer número de La maleta de Portbou, la revista coordinada per Josep Ramoneda; en Nando Cruz és el meu crític musical preferit i crec que ja escrivia a la Rockdelux quan jo la vaig començar a llegir al voltant del 2003; la resta tenen credencials semblants. Estava orgullós de ser-hi, però no m’ho he guanyat prou. Encara.

A la taula, vaig callar però escoltava el que deien amb atenció. Després de més d’una hora divagant sobre la manera de gestionar el debat a la xarxa i de “fer bullir l’olla” sobre com incidir en la realitat a partir dels continguts de la revista o d’accions paral·leles d’Indigestió, tothom va demanar aixecar la sessió per seguir parlant asseguts en un bar amb una cervesa al davant. En Rubén Martínez és qui més hi insistia: “Anem a un lloc més normal? Aquesta és una sala freda. Sembla un plató de televisió estrany i sinistre”. Ho deia amb gràcia, és clar. Els altres hi van dir la seva i vam sortir.

Ens vam posar a caminar cap al bar. Al davant hi anaven en Jordi, en Rubén i la Roser Mendoza; al mig en Nando, la Lucía i en Ramon Faura; llavors jo, que anava sol, i darrere meu la Marina i la Marta Vallejo. En algun moment vaig preguntar si sabíem on anàvem amb la voluntat d’integrar-me en alguna de les converses, però tant al davant com al darrere estaven abstrets en relacions ja tancades. Al final, la Lucía em va sentir i em va saber dir que anàvem una mica més endavant, però jo no vaig tenir esma d’aprofitar el filó i parlar-hi. Ho pensava tota l’estona: Què fots aquí si no saps gestionar aquestes situacions? I em responia: Collons, intentar-ho.

L. per whats app em deia que no tingués pressa, torna quan vulguis, i jo li responia que no tardaria gaire, no pateixis. Un cop asseguts, la Marina estava al meu costat i vaig decidir justificar-me per un comentari que li havia deixat en un article sobre la universitat. Després li vaig demanar a en Nando sobre els espais de llibertat perduts a la premsa dels quals havia parlat en un moment de la reunió i vaig acabar dient que jo em feia petit quan intentava opinar. En realitat, volia dir: Jo qui sóc? Com trec pit davant vostre? No podria tenir una columna a Nativa. En Nando em va respondre que el meu article sobre Vic era molt opinatiu. En Jordi va dir que era un dels més llegits i em vaig adonar que a mi no em faltaven els espais, sinó una altra cosa: valentia. Potser era una lliçó i tenia a veure amb Jenny Holzer, espero haver-la entès com toca.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s