Off the record

Entrada 28

Tinc una font d’informació molt valuosa que només explica històries off the record. Ara, el cas ja gairebé s’ha arxivat, però fa una setmana,  anàvem cap a les festes de La Bordeta quan va començar a escriure a L. per whats app: Socorro. Llámame. Ya. Ahora mismo.

Sempre és igual d’alarmant, encara que la recompensa no sempre s’ho val. Però, és clar, quan en dues setmanes t’aconsegueix les dues millors històries que has sentit, has d’acabar responent als seus capricis per alimentar correctament la bèstia. Ahir va venir a dinar i jo li vaig fer un regal: un passi anual pel MACBA. En cap cas, ho asseguro, pretenia ser un suborn. És el germà de L.

De fet, vaig tardar una bona estona a donar-li perquè em feia patir que el regal el decebés, però no. Li va agradar molt. A mi, l’exposicio d’Art dos punts em va semblar excepcional, però el vaig comprar sobretot per ASPEN, una revista multimèdia que es va publicar entre el 1965 i el 1971 i de la qual se’n van editar deu números.  Hi tenen a veure Yoko Ono, Marcel Duchamp, Merce Cunningham, John Cage, The Velvet Underground, William S. Burroughs, Robert Rauschenberg, Hans Richter o László Moholy-Nagy. És al·lucinant i és impossible mirar-t’ho tot en un sol dia. La universitat, que li queda al costat del museu, també hauria de ser aquesta classe de coses.

La història que ens havia venut el dia que anàvem a les festes de la Bordeta és la següent (els gestos i altres detalls són meus):

Ell pujava a peu cap a casa, a Castelldefels, i va veure uns quants papers al terra. Encuriosit, en va agafar un per saber de què es tractava. El primer que va veure va ser el nom d’una companya de seva classe de quan anaven a 4t d’ESO, en un col·legi concertat. En va agafar un altre i després un altre i cada un anava encapçalat pel nom i cognoms d’un d’ells: eren exàmens de català. Els va recollir tots ràpidament, mirant a banda i banda com si estigués fent alguna cosa mal feta, i va acabar de pujar a un ritme més lleuger. Va obrir l’ordinador. Va buscar una càmera. Els va posar sobre la taula. Els va fer una foto i la va pujar al Facebook: Qué fuerte subir a casa y encontrarte los exámenes de tu clase de cuarto de la ESO. És clar, la publicació es va omplir immediatament de missatges d’excompanys i amics que ho denunciaven.

Al cap d’una bona estona, el germà de L. va rebre un whatsapp, era la filla del director del col·legi, en el qual hi fa de professora. El primer que volia fer, va dir, era disculpar-se. Després, li va demanar de quina assignatura eren i quin era el professor o professora que la impartia. Ell va respondre ingènuament. Ella va seguir explicant-li que tenien una empresa contractada per eliminar documentació i que no entenia com havia pogut passar. Es va quedar aquí.

Al cap d’uns dies, ell es va posar en contacte amb una altra professora del col·legi i li va demanar sobre el tema. La versió era un altra: els exàmens es porten, de tant en tant, a la deixalleria, però resulta que la de Castelldefels és assaltada molt sovint. Així, els lladres, que s’hi passen tot el dia sense manies per veure si algú hi porta alguna cosa que ells puguin vendre, devien baixar a tota llet per la pendent sobre un carretó de la compra i els havien caigut els fulls.

Sobre el col·legi plana el rumor que el director posa la mà la caixa. La seva filla en serà l’hereva. Expliquen que hi ha una empresa destinada a eliminar documentació i resulta que es tracta de la deixalleria municipal. Digueu-me si no és una bona història.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s