La precarietat interioritzada

Entrada 34

L’entrevista va anar bé. L’editorial és en un edifici que fa cantonada amb Diagonal: un d’aquests de l’Eixample que es veuen senyorials i que tenen finestres imponents. Vaig arribar una mica abans de l’hora. Carai, pensava amb un somriure mentre esperava que fos l’hora. Espero que vagi bé, em repetia.

Vaig fer un volt a la mançana i qualsevol persona que veia em semblava que aspirava al mateix lloc que jo. Una noia asseguda, amb ulleres de cul de got, pantalons pirates i cabellera fins a les espatlles remenava el mòbil amb un somriure babau: jo sóc millor, vaig pensar. Quan vaig decidir tocar el timbre, una altra noia s’esperava davant de la porta amb el casc de la moto al colze. Portava americana, sabates de taló i els cabells negres i llisos, com acabats de tallar. Llavors em vaig recordar de les paraules del meu pare: Deixa’m dir-te una cosa sense que t’emprenyis. Si vols aquesta feina, vesteix una mica bé. Jo anava amb una samarreta d’un color lilós nova del Lefties que m’havia comprat L., uns texans de color blau-verd foscos i unes sabates Fred Perry de color gris.

Ningú contestava a l’intèrfon, però una altra noia va entrar a l’edifici sense picar el timbre. Vaig entrar amb ella i vaig veure el porter. Va prémer el botó per esperar l’ascensor i la noia em va mirar de reüll, però jo vaig pujar a peu. No venia al mateix lloc que jo. L’ascensor seguia pujant després d’uns segons que jo hagués picat la porta del primer primera i ningú contestés. Però no m’equivocava, una placa posava clarament el nom.

La del casc i americana no ha entrat, vaig pensar, deu ser que encara no han arribat els de l’editorial, i vaig començar a baixar les escales. Ei, em van cridar. Una noia acabava d’obrir la porta. La vaig mirar amb cara d’incredulitat. Sí, sí, véns aquí. Ja et conec. Estàs diferent de la foto del currículum, però ja et conec. Espera’t aquí que ara vindrà la meva companya.

Em vaig asseure en una butaca, de les sis que hi havia, al voltant d’una taula triangular. Al meu darrere, a la paret, hi havia algunes fotos i de seguida vaig intentar reconèixe’n els protagonistes com si m’ho haguessin de demanar a l’entrevista: Merda, només en conec un. Era en Barceló, el pintor. Alabat sia Déu, vaig pensar, i em vaig asseure bé.

A l’habitació del costat, sentia que parlava per telèfon la noia que m’havia obert: Hola, sí, mira. Tendríais que enviar los ejemplares a la calle Montalegre número cinco. Sí sí, eso mismo. Son tres paquetes, se los dejaremos preparados. Sí, Adela Cortina.

Al davant em quedava una estanteria plena de llibres. Vaig tenir la temptació d’aixecar-me i fullejar-los. A sobre del moble, hi lluïa La maleta de Portbou i volia mirar-me-la com si fos una Penthouse al barber.

No m’hi vaig atrevir i vaig pensar en una segona pregunta hipotètica. Dels llibres de l’estanteria, quins escolliries? Els vaig començar a examinar. El primer, Vida i Destí de Vasili Grossman, perquè va ser un súper vendes de l’editorial i crec que han fet una molt bona feina amb autors russos. El segon,  Contra la indiferència de Josep Ramoneda, perquè crec que és un dels intel·lectuals més importants de la realitat cultural catalana actual. I el tercer, Obras completas y algo más de Nicanor Parra, perquè Bolaño l’havia recomanat abrandadament: “El que sea valiente que siga a Parra. Sólo los jóvenes son valientes, sólo los jóvenes tienen el espíritu puro entre los puros (…). Parra escribe como si al día siguiente fuera a ser electrocutado”.

Jo mateix em vaig posar una bona nota i em vaig relaxar a la cadira. Ja estic a punt, vaig pensar recolzant els braços a banda i banda de la butaca. Va arribar la noia que m’havia obert acompanyada d’una altra, que se’m va presentar i em va explicar ràpidament en què consistia la feina. Explica’ns tu què has fet, va dir després. Ho vaig fer i elles que sí que sí amb el cap. Més o menys seria això, vaig acabar. La noia que m’havia explicat la feina va estirar les mans planes sobre la taula i va dir: Bé, en principi aquesta feina seria sense cobrar. Tres hores cada tarda. Passem pels moments que passem i no ens ho podem permetre, però bé, aquí estaries en contacte amb tots els processos i aprendries molt. També et podem oferir llibres, per exemple. Així que bé, nosaltres ens ho pensem i et diem alguna cosa demà, si et sembla bé, d’acord?

Vaig dir que sí, però potser van veure com la cara se m’allargava fins al terra: Collons, sense cobrar, també? Vaig baixar les escales desanimat i ho vaig escriure per whatsapp a L., al meu pare i a l’Alba. Només això els vaig dir: Hosti, no em volen pagar res.

Quan vam arribar a casa, al vespre, ho vam parlar amb L. i vam decidir que igualment seria bona idea agafar-ho. A les de l’editorial ja els ho havia dit: Si em sortís alguna cosa cobrant ho deixaria, ¿eh? Sí sí, és clar, és clar, havien fet elles. Després de tot el paperot, encara me’n vaig anar a dormir pensant: espero que almenys em truquin demà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s