El sentit de la cultura

Entrada 35

Sí que serveixen d’alguna cosa aquests debats, em va dir L. quan ja érem al llit. Mira Will McAvoy, el protagonista de The Newsroom, a ell li va canviar tot. Ahir, vam dedicar el dia sencer a la segona de les jornades que organitzava Antoni Monegal al CCCB, El sentit de la cultura.

De la Setmana del Llibre en català, m’havia perdut una xerrada on Jordi Puntí i Emili Manzano parlaven sobre la literatura del jo. Aquesta venia a ser una bona segona oportunitat. No coincidien en el mateix debat, ja que Manzano participava en un sobre cultura i mitjans de comunicació i Puntí en un altre sobre identitat i cosmopolitisme, però feia el fet, vaig pensar.

A la tarda, a més, hi havia l’Escoffet i en Jordi de Nativa. El seu es titulava La cultura com a conflicte. Tot plegat pintava mes que bé. Només em vaig allunyar del CCCB per fer un mos amb el germà de L. a la facultat de Comunicació de Blanquerna, per anar a classe de Dialectologia catalana i per comprar el regal d’aniversari del meu sogre: Un jardín abandonado por los pájaros de Marcos Ordoñez.

Quan era a La Central, després que acabés l’última taula rodona, vaig agafar consciència de la immensa producció de llibres al nostre país. Un munt de novetats s’estenien sobre la taula. Si sabés trobar el temps, vaig pensar, me les llegiria totes. Vaig fer que no amb el cap: Hosti, potser hauria de deixar d’escriure el blog i posar-me a escriure un llibre.

Era un pensament reflex. Tenia la sensació que si no m’hi posava, a escriure el meu, estava deixant que em passessin la mà per la cara: Si no aconsegueixo aviat tenir un llibre al mercat i competir amb tots aquests hauré perdut. Aquests són la Llúcia Ramis, en Jordi Sanglas, en Pablo Muñoz, en Jordi Nopca…

Però llegeixo poc. L’Instagram de la Luna Miguel és una constant successió de fotos de portades de llibres dels quals parla després a la S Moda amb certa gràcia. Una vegada vaig quedar amb en Jordi Puntí per fer un cafè i em va regalar un llibre de Yuri Olesha. En rebo tants que en tinc de repetits, em va dir. La lliçó d’aquella trobada era que per escriure bé s’ha de llegir molt més que escriure. Envidia, es deia el llibre.

Llavors, em vaig sentir trist. Una veu em deia ‘vols fer massa coses’ i l’altra, ‘hauries de llegir més i posar-te a escriure seriosament. Si no llegeixes més no pots interpretar amb propietat allò que s’ha dit als debats’. ‘Coi, però si no s’hi ha dit res!’, responia la primera, ‘no has anat mai a cap taula rodona on es digués res!’. I què hi diries tu?, em vaig demanar jo al final.

Diria que l’Emili Manzano té raó: si em paguen per escriure sobre cultura seré feliç. En Jordi Puntí té raó: qui perd els orígens guanya alguna cosa. En Jordi de Nativa té raó: el món cultural ha de ser més conscient del context social. Però, i què? Quina és la direcció? A mi, personalment, em preocupa haver de vigilar què escric si vull fer carrera en el periodisme cultural: nos fos cas que se m’enfadessin i ja no volguessin sentir mai més res del què tinc a dir.

Em preocupa que puguem pensar en silenci que hi ha un art contemporani que és una merda i que només serveix perquè uns quants entesos malgastin els diners, fins i tot quan els artistes són amics nostres. Em preocupa que creguem que hi ha idees que no poden ser enteses per tothom. Em preocupa que el nostre model de cultura sigui així, i no parlo de finançament: tancat, infantil, pretensiós i endogàmic.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s