Brots verds

Entrada 36

Em vaig llevar al marge del llit. Ella no em robava gens de lloc. Estava estirada al seu cantó i ens donàvem l’esquena. Vaig mirar el rellotge i era més tard del que voldria, però la falta d’esma sempre em fa aguantar més estona al llit. Havíem tancat el llum abans d’adormir-nos, però ni ens havíem abraçat ni ens havíem fet cap petó de ‘bona nit’.

Porto uns dies nerviós. Em mossego la pell del voltant de l’ungla, faig rebotar el genoll cada cop que recolzo el peu a terra i noto constantment un pes al pit. Res especial, només nervis. Un vegada, el meu pare li va preguntar a L.: I què? Té molt mal humor? Ella va respondre que no, que gens. Quan la setmana passada li vaig explicar a l’Alba que L. m’havia demanat si estàvem en crisi perquè jo estava més alterable del compte, l’Alba em va respondre: Coi, que no et coneix?

A vegades la meva memòria falla. Recordo que quan vaig veure Martín Hache m’hi vaig sentir identificat: perquè era un mal carat i perquè era molt amic dels seus amics. No sé si durant aquest primer any que he estat amb L. he deixat de ser mal carat i he cuidat més aviat poc els meus amics.

En Josep, un bon amic a qui admiro, quan va marxar per primera vegada a viure a Granada per estudiar Literatura comparada, em va explicar que ho havia deixat amb la seva xicota “perquè havia d’aprendre a viure sense infermera”. Jo li vaig prendre la frase per parlar de mi. He d’acceptar que sóc un home neuròtic i he d’aprendre passar sol les meves neures.

Un temps després, el vaig anar a veure a Granada. Ell ja havia tingut un temps per acumular anècdotes de llibertinatge andalús i després havia trobat la Carolina. Vaig tenir la sort de conèixer-la. Aquella nit, ell i jo vam sortir de festa i a mi m’hagués agradat lligar i ser tan brètol com no he aconseguit ser mai.

Quan era força petit, d’adolescent, un dia estava assegut al llit de l’habitació de la meva germana a casa dels meus pares a Sant Julià. Ella em va demanar per les noies i li vaig dir que m’agradaria embolicar-me amb unes quantes, les que ho volguessin, sense comprometre-m’hi. La meva germana em va mirar com: Bah! Ets un d’aquests tios, tu? Em sembla fatal…

No ho he estat, no, un d’aquests. I no és que no ho hagi intentat. No sé si té a veure amb allò d’intentar demostrar els esquemes que hem adquirit, que deia la Muriel el dia que va venir. En Josep em va diagnosticar, en aquella trobada a Granada, que jo era un home de xicota, així. Jo, com ell, sóc dels que necessiten tenir una dona al costat, va dir. D’alguna manera, acceptava que enyorava disposar d’infermera.

El problema ha estat que jo li he passat tota la responsabilitat a L. i ella no se n’ha assabentat. L’he fet responsable de sentir una felicitat en la qual no sé ni si hi creia, però després també l’he fet responsable de la meva caiguda. Ahir li vaig dir i repetir que no m’escoltava perquè no l’he vist posar la tireta allà on la ferida supurava, i ella amb prou feines m’entenia.

Ahir, després d’arribar al clímax de la meva crisi, ens vam abraçar. L. em va dir que no volia que marxés i jo li vaig dir que volia ser feliç amb ella i que la necessitava. Els nervis no han desaparegut, però vam anar a buscar plantes a l’Hivernacle. En vam comprar cinc: una fitònia, una pilarica, una farigola, una planta dels diners i una planta de l’encens. Vam omplir el balcó fins a dir-ne jardí. Junts, les vam trasplantar a torratxes més grosses i vam reordenar l’espai perquè semblés més gran. Vam treure una mampara de plàstic que tapava la visibilitat i vam posar la planta dels diners a una àmfora de ceràmica que penja de la paret com si fos un pati andalús. Quina alegria de veure brots verds i de saber que són cosa nostra.

Anuncis

2 responses to “Brots verds

  1. Un fort aplaudiment. Nosaltres portem mesos buscant una farigola i no l’hem trobada, però un amic (sense demanar-ho) ens ha transplantat aquesta setmana una farigola, una planta dels diners, maduixes i pebrots, tota una altra metàfora. Oh, my god, Giri, quin gran text, corprenedor i líric. Gràcies per la humanitat, la imperfecció, la sinceritat. No deixis d’escriure.

  2. Per cert, hi he entrat perquè hi he vist el Martín Hache, una pel·li que sempre ens persegueix, plena de detalls per recordar en cada fase de la vida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s