Una nova era

Entrada 401.

Teníem deu minuts de descans. L’assignatura era Reporterisme Internet, amb els professors Joan Carreras i Karma Peiró. Érem vuit alumnes de l’itinerari professionalitzador del Màster de Periodisme de la Ramon Llull. Vam baixar més o menys  junts les escales dels quatre pisos de la facultat, però no vaig creuar ni una sola paraula amb ningú.

La italiana que s’havia assegut al meu costat esquerre al principi de la classe va seguir el professor en direcció a la cafeteria. El noi de Santiago de Compostel·la, que a l’aula el tenia a la meva dreta, tampoc el vaig veure sortir. La resta, tot noies, anaven davant meu. Després de travessar la porta ja havien format un grup i jo em vaig allunyar per estirar les cames i escriure un whatsapp a L.: “Ja comencem amb els treballs en equip. Tinc deu minuts de pati”.

2.

El primer dia de classe, el precedia una setmana de complements de formació amb un grup de cinc persones que veníem de carreres diferents i una sessió inaugural a l’Auditori de la Facultat. Joaquim Roglan, Josep Rom, J.J. Caballero Gil, Elena Yeste i Antoni Nater m’havien promès sense saber-ho el millor curs acadèmic de la meva vida.

Tots van parlar del valor d’explicar històries i no van deixar de generar-ne. En Roglan, per exemple, amb la seva veu rovellada, explicava: “A vegades et diuen que només t’ha costat deu minuts escriure una pàgina”. Caminava de banda a banda de l’aula mirant-nos fixament: “Però aquests deu minuts te’ls regalo”. Va llençar amb menyspreu un full sobre la taula: “El que et faig pagar és el que porto al darrere”, va dir picant-se el cap amb el dit índex. “Escolteu! El periodisme d’avui és millor que el d’ahir. El que passa és que ara no hi ha calers per pagar-te els viatges, els hotels i les amants”.

Josep Rom, llarguerut i amb veu aguda, va dibuixar un món a la pissarra i, al mig, hi va situar una illa amb dos gratacels: “Els gratacels són els mitjans de comunicació. Cada dia més petits, però segueixen emetent llum global”. Gesticulava enèrgic i semblava que tingués braços de goma: “El territori que queda fora de l’illa és ple de barraques, que són empreses, entitats, organitzacions, etc. Les barraques pensen que triomfaran si aconsegueixen un tros de gratacel. Per això es passen el dia tirant-los pedres. Això és el que passa avui: tot Déu tira pedres a aquells que segueixen il·luminant el món, encara que cada vegada facin menys llum”.

3.

Acabàvem de baixar de l’últim pis de l’edifici, on s’hi estava produint la primera expedició de dades a Barcelona. Un equip de persones amb perfils diversos investigaven durant un temps determinat sobre un sol tema, a partir de les dades que ofereix internet. L’objectiu: trobar informació rellevant, respondre preguntes i explicar històries. En aquest cas, el tema era el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. L’equip el formaven periodistes, dissenyadors i programadors: uns gomets els distingien per habilitats.

Quan vam entrar a la sala, un home explicava a l’equip sencer l’estructura del sistema sanitari català. Intentava aclarir-los el funcionament d’un arbre que es desplegava en branques, branquetes i branquillons. Primer, assenyalava les rodones més grosses que es veien a la pantalla, representaven l’ICS i el CatSalut: “Aquí és on es mouen més diners”, deia.

Després, la pantalla va canviar per examinar l’estructura interna de l’ICS: “A part dels grans càrrecs, és un ens transparent”, els va assegurar. Però assenyalant unes de les rodones negres que en sortien, va seguir explicant: “Ara bé, si els centres d’atenció primària no són problemàtics, en consorcis i altres entitats la cosa està menys clara. Sovint són finançats també completament per diners públics”. En aquell moment vam sortir de l’aula. Ja n’hi havia prou, va considerar Karma Peiró. “Hem agafat l’explicació a mitges i ara no acabaríem de captar-ho tot”, ens va dir.

4.

“La nostra feina és explicar històries”, va reiterar Joan Carreras un cop a fora. Nosaltres sabíem que darrere la porta tancada se n’hi gestaven, però només havíem tingut dret a fer-ne un tast. Just per agafar gana.

Vaig anar al lavabo i vaig pensar que havia de fer l’esforç d’integrar-me. A fora, ja estaven tots junts, també la italiana i el noi de Santiago. Formaven un cercle. Quan vaig veure que una de les companyes em dirigia la mirada vaig aprofitar l’oportunitat. M’hi vaig apropar i li vaig preguntar: “¿Cuál es el tema?”. “Las carreras que han hecho antes y eso”, em va respondre.

El noi de Santiago em va apropar la mà: “Ey, tío! Yo soy Álvaro!”, em va dir. No sabria dir quina és l’última vegada que vaig passar per aquesta classe de presentacions. He començat tres carreres a facultats diferents i m’ha costat mesos conèixer algú a cada una d’elles. Val més que comenci a perdre les manies.

Anuncis

One response to “Una nova era

  1. Ei!,
    Te trobat per casualitat i no he pogut deixar de llegir-te, amb tot sembla que els teus cursos són molt interessants.

    Maca la visió del dia a dia 🙂
    Keep it up.

    J.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s