Coca i llonganissa

Entrada 43

D’esquerra a dreta: la mare, la tieta i la iaia

Aquesta ha estat la primera nit de Nadal que L. ha passat fora de casa. Espero que sigui un tió divertit, li havia dit jo el mateix dia abans de sortir cap a Castelldefels a buscar el cotxe. Immediatament, ella havia començat a elucubrar: Com és un tió divertit? Quan no és divertit, què passa? Així de nerviosa, estava.

A mig sopar, l’Arlet, la meva neboda i fillola de dos anys i mig, va enfilar-se sobre un accessori del sofà del menjador per recolzar-hi els peus. En Joan, el seu pare i el meu cunyat, va aixecar-se d’un bot amb un, ¡Ei! ¿Què fas?, a un volum força alt.

La meva cosina Anna, que seia al meu davant, després de mirar la nena va tornar els ulls al plat i va aixecar les celles. Què ha passat, ara?, va demanar amb un punt de sorna. La meva germana es va afanyar a respondre. Home, doncs que si ara cau enrere, es pot fotre una llet que fliparem tots pepinos (sic), va dir.

La meva cosina sostenia que no es pot sobre protegir els nens petits i que han de viure les seves pròpies experiències. La meva germana, en un discurs heretat dels meus pares, la reptava a tornar-ne a parlar quan ella tingués fills.

L’Anna deia que prohibint-los coses és com s’adquireixen les pors i jo vaig estar-hi d’acord. Les meves, en part, venen de quan era petit, vaig dir. Recordo la insistència de la meva mare dient-me que no agafés mai res de cap desconegut o que no obrís la porta quan em quedava sol o que m’apartés de les xeringues que es trobaven pel terra de Manlleu als anys 90.

Encara que aplicar el sentit comú també m’hagués servit, l’advertència feia que hi donés molt més pes. Quan a Casals-Gràcia, el col·legi on vaig fer la primària, ens venia a veure en Francesc, un drogoaddicte que ens explicava que estava millor a la presó que fora d’ella, jo aguantava la suor freda i en arribar a casa no ho explicava als meus pares.

Quan em quedava sol, desitjava amb totes les meves forces que no piquessin el timbre. Però a vegades, el timbre sonava. Un calfred em recorria tot el cos. Si t’apropes al balcó a mirar qui hi ha i et veuen, pensava, sabran que ets un nen i estàs sol a casa. Si no ho fas i segueixen picant, potser és que es tracta d’una emergència. Altra vegada, la suor freda.

Les xeringues eren un tema a part. A casa, els drogoaddictes eren molt pitjors que qualsevol monstre de fantasia per a un nen petit. A Estació d’Enllaç, una telenovel·la de TV3, un dia que a un personatge li va sortir sang del nas, la meva mare va deixar anar, puto drogoaddicte sidós. Llavors vaig entendre de què anava la cosa.

A Manlleu, darrere de la botiga de la meva mare, hi havia un petit tros de descampat. Quedava sota el campanar del poble. Algun arbust mal tallat i unes escales força tètriques que pujaven cap a l’església acabaven de decorar l’espai. Jo i la meva germana hi jugàvem sovint. Encara recordo el dia que hi vaig veure la xeringa.

Vaig saltar-la com si hagués de travessar, d’un salt, el cabal del riu. Un cop a l’altre banda, sense voler mirar la xeringa per no infectar-me, encara vaig dubtar d’haver-la saltat amb èxit. I si l’havia trepitjat, tan sols una miqueta, podia tenir la sida?

Ara no cal pas culpar ningú, va alertar la meva germana en defensa dels meus pares. I tant que no, va afegir la meva tieta. Mai s’ha de culpar ningú, va insistir. La meva iaia no deia res. El meu pare va saltar i va dir que després, si no estaves al cas, el nen podia caure d’un primer pis i això no significava cap aprenentatge.

La que havia caigut d’un primer pis havia estat la meva mare quan era petita. No sé si en aquell moment, la culpa, el meu pare la rebotava cap a la meva àvia i la meva tieta. El meu cosí va dir que no era el mateix, perquè l’Arlet no podia pas matar-se caient d’allà on s’havia enfilat.

El meu pare el va interrompre i el meu cosí va explotar, com si tingués un rancor guardat de feia temps. La meva mare recollia els plats, però no gosava abandonar el menjador. Prou, se sentia xiuxiuejat de diverses boques.

Sap greu això, deia la meva tieta. El meu cosí seguia a la seva, a mi no em faràs pas callar. No em deixes expressar. Cada any fas el mateix, li retreia al meu pare. Tu ets el que sempre fas igual, responia ell.

Després vam passar a un altre tema, però la tensió ja no va desaparèixer. No val la pena parlar d’aquestes coses, va dir la meva tieta. I de què hem de parlar, llavors?, va reptar-la el meu cosí. Després va proposar de marxar a la meva cosina, en veu baixa. Ella va fer com si no el sentís i ell va sortir de casa.

Anuncis

One response to “Coca i llonganissa

  1. Ben explicat, autèntic. Reconforta comprovar que el conflicte apareix en les millors famílies. Ho sabem, però és terapeutic compartir-ho.
    Marketwatch

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s