Antisistema

1.

Sentia les passes de L. al darrere de la porta. Quan vaig sortir al balcó per acomiadar-la, jo encara portava el pijama. Eren tres quarts de nou del matí d’un dissabte i no havia esmorzat. Sentia al coll el regust de cervesa. La nit anterior havíem anat a la festa que la Cris havia organitzat al Tarannà per celebrar el seu aniversari.

A casa, no hi havia llum i el mòbil marcava menys d’un deu per cent de bateria. L’automàtic havia caigut i jo no aconseguia arreglar-ho. Em vaig vestir i, al segon pis de la biblioteca, vaig trobar un lloc per carregar el telèfon.

Vaig aprofitar per fullejar la Rolling Stone i la Rockdelux però la consciència no em deixava tranquil: havia de solucionar el problema abans que se’ns fes malbé el menjar de la nevera. A més, a les 11.30 m’havia proposat ser a la plaça de Sants: començava la manifestació contra el desallotjament de Can Vies.

A la Rolling Stone, l’entrevista de portada a Lourdes Hernández l’escrivia Xavi Sancho, l’home de Prisa que d’un temps ençà ho escriu tot. L’editorial de la Rockdelux recomanava un vídeo d’Stromae, una de les noves apostes de la música francesa. De cop, hi ha noms que inunden pàgines.

Vaig tornar cap a casa amb la bateria mig plena. Un cop a dalt, seguint les instruccions d’un blog del diari 20minutos, vaig localitzar l’averia: se’ns havia espatllat l’escalfador. Ens havíem quedat sense aigua calenta.

2.

L’última vegada que hi havia hagut una convocatòria de manifestació al barri, eren quatre gats. La majoria d’ells eren joves amb cresta i piercings que seien al voltant d’una olla que fumejava al mig del carrer de Sants. Antisistema, en podríem dir.

Aquest dissabte, en canvi, es tractava d’una altra cosa. Eren uns cinc-cents veïns i n’hi havia de totes les edats i estètiques. A l’entrada del carrer Olzinelles una fila de persones aturava la cua de cotxes: es miraven el ball de bastons que inaugurava la manifestació.

Si els haguessin donat espai, els cotxes haurien passat. Poc a poc i amb cura de no fer mal a ningú, però intimidant i interrompent l’acte. Al darrere d’ells, sonaven amb força les botzines de conductors enfadats, però ningú es va moure ni un pèl. A jutjar per l’estètica, no hi havia ni un sol antisistema.

Quan va començar a avançar la manifestació vaig escriure a L. per Whatsapp: “No hi haurà merder, tothom és molt normal”. Havien llegit un manifest i havien actuat els diables i la colla bastonera. Tot havia anat passant segons els temps pautats. Uns quants coordinaven, però cadascú sabia perfectament què havia de fer.

Pel meu costat, va passar una colla de nois encaputxats, amb ulleres de sol i màscares que portaven pots de pintura i esprais. “Espera”, vaig rectificar a L., “potser sí que s’embolicarà això”. A les façanes de bancs, caixes i multinacionals van començar a aparèixer inscripcions.

Vaig treure la càmera i de seguida va venir una noia: “Si us plau, no facis fotos mentre estiguin pintant ¿d’acord? Fes-les després”. Una treballadora del Kentucky Fried Chicken va sortir enfadada de l’establiment amb un drap moll: “Eh! Que a los que jodéis es a nosotros”.  Al vidre, hi havien escrit: “Explotadores”. Ella ho va llegir i va dir en veu alta: “Ya, pero la que lo tiene que limpiar soy yo”.

Més endavant, a l’alçada del mercat d’Hostafrancs, vaig tornar a fer fotos i una parella jove va esquivar la càmera. Una altra noia, que era una de les que coordinava la manifestació, va venir a dir-me: “La gent no vol que facis fotos. Si vols fer-les, que sigui des de la capçalera”.

“Vens d’algun mitjà?”, va preguntar-me. Jo vaig respondre que no, encara que anava retransmetent tot el que passava a L., que estava treballant a la redacció. “I així per què vols les fotos?”. La veritat és que les volia per practicar, perquè necessito aprendre a fer anar la càmera, però això tampoc l’hi vaig explicar: “Són per mi”, vaig respondre. No em sento orgullós d’aquella conversa.

3. 

Quan es va haver acabat la manifestació, L. va donar la notícia amb alguns detalls que jo li havia anat explicant. El titular, és clar, no va agradar als organitzadors.

@EPCatalunya Felicitats a la becària per aquest titular digne de Intereconomia…

— Ояіоł Яіġоłа #NoSí (@ORigola) February 8, 2014

Segurament, haurien preferit un titular així: “Centenars de persones es manifesten en defensa del CSA Can Vies i contra l’estat policial”. Però si no vols fer propaganda, escriure és molt difícil. Ningú estarà mai content. En un full que van repartir els organitzadors al principi de la marxa, hi deia:

“Les amenaces contra els espais de dissidència política i la creixent repressió contra els moviments socials anticapitalistes són l’expressió més evident de l’Estat policial en el qual vivim.”

Imagino que ells es compten entre aquests “moviments socials anticapitalistes” i entenc que el capitalisme i el que anomenen “Estat policial” és el sistema. Llavors, per què no utilitzar la paraula antisistema? A qui ofenia? Qui no vol ser antisistema, avui?