El motor d’un autobús

Entrada 46Ja hi torna a haver la paradeta muntada al despatx. No em sobra gens de temps, però està tot a punt per intentar-ho per enèsima vegada. Al meu cap hi ha un munt de peces escampades i segueixo creient que existeix la combinació adequada, només falta que sàpiga no rendir-me abans de trobar-la. Parlo de composició musical.

Crec que això és el que he après d’Una semana en el motor de un autobús: el disco que casi acaba con Los Planetas. No s’han de llençar les idees. Durant una setmana, el llibre m’ha tingut absorbit. El llegia en tots els trajectes, encara que fossin de menys de cinc minuts. Caminava amb el cap baix, sense deixar de llegir, i reaccionava a cada una de les coses que explicava. Gairebé preferia no mirar enlaire.

2.

Hi ha una sensació que sempre m’ha fascinat. És la de recordar a partir de referents tan intangibles com la llum o el so ambient. Des del despatx, se senten de lluny els veïns. Les seves veus i estossecs es combinen amb el soroll dels cotxes que ve de més enllà de la façana de l’edifici del davant, ja al carrer de Sants. Alguns ocells piulen i el tros de cel que veig no pot ser més blau. És com si fos estiu. Sembla un agost a Manlleu abans dels meus 16 anys.

3.

A la caixa de ritmes hi ha algunes bases que vaig gravar quan encara vivia al carrer Padilla, prop de la Sagrada Família. La majoria són més aviat fosques, potser fins i tot amb un punt de dubstep, però la veritat és que llavors encara no s’havia posat de moda i jo no havia escoltat mai Burial. De fet, si per mi hagués sigut, s’haurien assemblat a The Postal Service.

He pensat que provaré d’utilitzar-les amb les cançons que tinc amb la guitarra. Segurament hauré d’adaptar coses, però no em fa por sacrificar fragments o melodies. Després hi afegiré un baix i potser, fins i tot, alguna veu d’acordió diatònic.

4.

Diumenge vaig anar a la Plana de Vic. Era l’aniversari de la meva àvia i havíem de celebrar-ho. Abans d’entrar a dinar a Ca l’Arumí, un restaurant de Santa Eugènia de Berga, el meu cosí, la meva cosina, el seu xicot i jo vam seure a fora a la terrassa per fer el vermut. L’Arlet jugava al parc.

Has vist?, el xicot de la meva cosina va assenyalar el cel: hi havia un voltor gros i se’l veia planejar imponent amb les ales esteses. Al cap d’una estona, en va aparèixer un altre i després encara un altre. Vaig pensar que allò tenia molta força narrativa, que simbolitzava alguna cosa. Seguíem parlant però no deixàvem de mirar-los.

Els vaig demanar si a ells els havien agradat mai Los Planetas. El meu cosí va dir que no i l’Alfons, el xicot de la meva cosina, va dir que no entenia com un músic podia tocar d’esquena al públic: es referia a la May, la primera baixista del grup i en aquells moments xicota d’en J.

Al llibre explica que va deixar la banda perquè creia que s’estaven tornant massa comercials, però això era a finals dels noranta i jo acabava de complir deu anys. No els vaig conèixer fins cinc anys després.

Recordo perfectament el dia que vaig comprar-me’n el meu primer disc: Encuentros con entidades. Va ser al Mallot de la Margot, la botiga de discos de Manlleu. Quan hi anava, feia una ullada a tot el que hi havia i després deixava un grapat de CDs sobre el mostrador. Dubto entre aquests, li deia a l’Agustí. I llavors ens posàvem a escoltar-los  i a parlar.

Encuentros con entidades no el vam escoltar. Jo n’havia agafat només dos i li vaig demanar quin era millor. Pel que va dir, i ara no ho recordo exactament, vaig entendre que optava per Los Planetas. Vaig escoltar-los molt i la lletra de la primera cançó, San Juan de la Cruz, em va marcar de per vida. Vull escriure una cançó així, pensava:

Mientras iba de tu mano hacia la montaña,
unos días eran fuego y otros eran llamas.
Dentro del espejo donde no me reflejaba,
la promesa que en la cima nos aguardaba.
Pero una vez allí las nubes no nos dejaban ver el suelo
y una sensación que tuve fue miedo.

Quan L. diu que sóc un monaguillo, Los Planetas també hi tenen alguna cosa a veure. El meu cosí, al dinar, em va demanar que li recités un tros de lletra dels granadins per veure si era aquí on hi havia la clau del grup, però li vaig dir que no volia fer-ho.

Durant molt de temps després d’aquella compra, cada vegada que posava un disc de pop nacional al cotxe, el meu pare deia: Qui són aquests? Los Planetas? A trossos, el llibre em feia posar la pell de gallina i unes pàgines abans d’acabar-lo se’m van negar els ulls. Crec que encara persegueixo aquella cançó.

L’any 2012 va ser l’última vegada que els vaig veure. Era el Primavera Club i van tocar tots els seus èxits en un concert de més de dues hores. Jo estava sol, però va ser l’esdeveniment de l’any. Avui, comprovo que Los Planetas segueixen sent responsables, en bona part, del fet que jo intenti fer música.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s