Allò de les misèries

Alguns tenim la sort que de les misèries en fem art, deia ahir l’acordionista Carles Belda a la Jazz Cava de Vic. Perdoneu-me la falta de modèstia, però jo sóc aquí i vosaltres també, va continuar. Es referia al fet que ell era dalt de l’escenari, i nosaltres a baix, mirant-lo. Explicava coses més o menys íntimes i filava narracions que donaven context a cada peça.

Hi ha una amiga que té un mal lleig, i jo no hi sóc. I per ser-hi sense ser-hi, deia en Belda, vaig demanar-li que em digués quines eren les seves quatre paraules preferides. L’exercici consistiria a convertir-les en música. Encomanadís, poqueta nit, poruc i tremolor eren les escollides, i el resultat, espectacular. Sobretot la part poruga, perquè jo m’hi veig. A mi, el potencial melancòlic del timbre del diatònic és el que sempre m’ha atret.

És per això de les misèries que la casa decau quan ella no hi és. Per això dilluns vaig estar vomitant tot el dia després de beure tot l’alcohol que no he begut en un any. Havíem celebrat l’aniversari del meu cosí, que en feia quaranta. En plena volada em va deixar una guitarra i no vaig encertar ni una sola nota. No em funciona el mite del músic borratxo, vaig dir com vaig poder.

Cuidant de no avergonyir-me massa, l’endemà em va passar un fragment d’àudio per Whatsapp i hi sento com esclaten a riure.

2.

Avui havia de fer-me pasta i he acabat menjant qualsevol cosa. L. ja s’havia endut un tupper al matí i, quan he obert la nevera i he vist llenties fetes, les he escalfat al microones. N’hi havia només dues cullerades. Llavors he posat The Freewhelin’ de Bob Dylan, un disc que em va regalar l’Alba en un d’aquests meus aniversaris dels que ella mai es recorda.

He tornat a obrir la nevera. Formatge tallat que havien deixat del sopar L. i les seves amigues, hummus que no van acabar-se, i un parell de botifarres han estat la resta del meu dinar. A més, les botifarres, les he fet a la mateixa paella que L. ha utilitzat al matí per fregir-hi espàrrecs. M’he imaginat atipant-me sense permís de la nevera d’una desconeguda amb qui m’he embolicat en una nit de rock’n’roll.

Fins llavors, gairebé les tres de la tarda, havia estat jugant amb el Cubase i intentava aconseguir que la cançó que havia gravat sonés a un volum normal. Marc Bòria, l’enginyer de so i amic del meu cosí que se sent riure a l’àudio d’aquell capvespre, m’havia explicat com fer-ho. A canvi, baixant de l’Esquirol cap a Vic, li vaig inflar el cap amb no sé pas quantes coses.

Potser és així com un s’acaba sentint còmode reproduint certs esquemes de llegendes que funcionen a mitges. L. no és una gàbia, encara que s’ho pensi. És la meva sort.

3.

Vaig tornar-hi. Ahir a la tarda abans de marxar cap a Vic a veure en Belda vaig tornar a La Calders i vaig demanar consell a Isabel Sucunza. Merda, em va dir, no he estudiat. No sé què t’hauria recomanat jo de narrativa llatinoamericana, suposo que me n’hauria anat cap als clàssics, Gabriel García Márquez i això.

Vam parlar de contes perquè el James Salter de L’Altra editorial m’ha fascinat. És d’aquells llibres que poden salvar-te la vida. L’Isabel em va recomanar Fante i se’m va acudir dir-li que quan havia provat de llegir-lo havia tingut la sensació que si el conegués, l’autor, no em cauria bé. No pots pensar això, va exclamar, i té raó. Suposo que sento un cert rancor cap a aquests autors com Kerouac, Bukowski i d’altres que sí han estat capaços de fer funcionar el mite.

A La Calders vaig comprar el nou llibre de la Zadie Smith i Cuentos de viajeros y posadas de Charles Dickens i Wilkie Collins. A aquests dos, me’ls imagino sempre fent canyes, deia Isabel Sucunza. A més, tenien un cert vincle familiar, una mica com en Tísner i en Calders. Tot això ho deia rient i havia d’endur-me el llibre. Aquesta és la recomanació que hi buscava, encara quan hi havia anat la primera vegada no ho sabia. Avui, al mercat de Sant Antoni, he comprat un altre llibre de Wilkie Collins: La piedra lunar. I ara prou.

Onada de llibres – Sant Jordi 2014 from Gerard De Josep i Codina on Vimeo.