Compromís

He acompanyat L. a l’agència després de dinar junts en un interior d’illa: albergínies farcides de la Sirena que vam comprar d’oferta i que només he hagut d’escalfar al forn. Feia uns dies que no escoltava música mentre passejava. O estava massa atabalat per fer-ho, o hi havia algun condicionant que me’n privava, com per exemple que m’hagués deixat els auriculars a casa.

He tornat caminant, i amb poques ganes m’he mirat l’iPhone. Pensava que no em vindria de gust escoltar cap dels grups que hi tinc ara. Però sí, hi havia Atoms For Peace, el projecte de Thom Yorke i Nigel Godrich, a qui admiro sobretot per produir un dels meus discos preferits, i perquè crec que sense ell Radiohead no m’agradaria. En un exercici de molt poca modèstia, he pensat que si ara m’interessava escoltar-los és perquè les cançons que estic fent hi tenen un aire.

La setmana passada, amb un sol que esquerdava el cap i un somriure que no podia evitar, vaig anar i tornar tres vegades de l’avinguda Mistral amb el mateix disc: Knots de Crash of Rhinos. El somriure era culpa seva.

Crash of Rhinos era un grup de cinc persones: dues guitarres, dos baixos, un bateria i tots cantaven. Els imaginava en un local de mala mort després de treballar en feines mediocres. Una vegada, a Granada, vaig veure que hi ha qui ha après a treballar per viure, i no a la inversa. Crec que en Nando Cruz també en parlava al llibre de Los Planetas.

Veníem de dos dies de concerts. Dijous, dia 1 de maig, havia canviat el pla d’L., que volia anar a cine, i l’havia portada per sorpresa al concert de Venancio al Mandacarú, un bar de Poble Sec. La primera jugada em va sortir bé. Feia pocs dies, ella havia comentat que els volia tornar a veure però no s’havia assabentat que tocaven. Llavors, la vaig portar a sopar a la cerveseria Jazz, però a ella no li agrada la cervesa i l’hamburguesa no la va convèncer. Un desastre.

Concert de Venancio al Mandacarú

L’endemà va ser ella qui va fer el pla. Dinar a l’En Ville, exposició a la Virreina, parada al Cafè de l’Òpera i concert del Primavera als bars, Matrimonio al Black Velvet. Era un pla genial, i l’havia escollit perquè sabia que m’agradaria. A l’En Ville, vam fer el número triant les taules; l’exposició ‘25% Catalonia at Venice’ em va encantar, però no vaig acabar de veure-la perquè ella amb deu minuts n’havia tingut prou i a mi em faltava almenys mitja hora més; al Cafè de l’Òpera vam tornar a fer el número, i jo ja estava de morros; al Black Velvet em vaig beure les dues cerveses que regalaven i semblava que ja ho havíem arreglat.

Al vespre havíem d’acabar al Koitton Club. Vam convidar en Carles i l’Alba i ell va dir que sí, però ella havia de quedar-se per fer feina. Al final, L. va venir un moment, però també va tornar abans a casa. En Carles i jo sèiem en una de les primeres taules del Koitton i vam fer només dues cerveses més. En tots dos semblava haver-hi cert aire de frustració. Jo havia d’anar a treballar l’endemà i ell, vés a saber. Em va explicar que feia pocs dies havia sortit amb els de la seva antiga feina. Jo vaig dir-li una cosa que després també diria a L.: No estic segur que compartim la mateixa visió de la vida.

Diumenge vaig anar a veure Micah P. Hinson i feia des del 2006 que no el veia en directe. Quan va tocar ‘The leading guy’ no vaig poder evitar la pell de gallina. El penúltim disc no m’havia entusiasmat i hi anava amb moltes menys expectatives del que vaig trobar-me. En general, el de Micah P. Hinson va ser un concert de parelles. La seva dona va cantar amb ell un dels bisos i estava ple d’enamorats que s’abraçaven. Quan es van obrir les llums, n’hi havia que semblaven no haver-se adonat que el concert havia acabat. Al principi, quan encara no hi havia gent, vaig veure una noia guapa, sola.

El dia següent teníem entrades per a la FlyHard, la sala alternativa de teatre del barri que encara no havíem visitat. L. les havia comprat just després que jo li parlés de l’obra: La Pols. Sóc un desagraït, perquè ella és genial i no sé per què li vaig dir allò que havia dit a en Carles.

Programa de La Pols a la sala FlyHard

La cita d’Steinbeck que encapçalava el programa ho explicava tot. Una hora i mitja vibrant amb un text que no podia ser més adequat, i una imatge: la nena que passeja sempre amb la bata tacada per sobre la teulada. La veritat és que vaig trobar molt atractiva Marta Aran, potser perquè em vaig creure el personatge. Ya te gustan medio piradas, a ti, em va dir L. després.

El personatge, que Marcos Ordoñez relacionava al Babelia amb Wendy, a mi em feia pensar en la Franny d’en Salinger. El protagonista, Jacob, en paraules d’Ordoñez un “narcisista y ególatra, torturado, sensible hasta el despellejamiento y obsesionado por la sinceridad”, era jo.

El dubte que havia explicat a en Carles passava per tot allò: per la colla d’amics que no tinc i es troba al local per fer cançons i burlar-se dels seus propis drames; per les converses llargues i el beure en bona companyia sense pressa ni ganes d’acabar; pel satisfer capritxos com si fossin necessitats d’urgència i robar exemplars d’Steinbeck d’on faci falta si a tu t’agrada; pel “necessito alguna cosa” que Jacob repeteix en un escena amorrat al coixí després de descarregar la ràbia inútil. El no estic segur que compartim la mateixa visió de la vida, que jo havia explicat tan malament, passava per tot allò.

Vaig sortir que gairebé no podia parlar, o almenys no sabia què dir. L. no ho entenia. Ella sí tenia ganes de comentar el que havíem vist i en tot el que deia tenia raó, però jo no vaig trobar la manera de dir-li que allò parlava de mi sense quedar com un estúpid. Per correu i per Whatsapp, vaig dir a en Carles i l’Alba que era imprescindible que ho anessin a veure.

El dimarts vaig sortir de treballar al migdia i havia quedat a la universitat amb el Premi Nacional per dinar, perquè és ell qui em porta el treball final de màster. De camí, però, em vaig trobar Jep Gambardella. Tots tres vam acabar dinant en un d’aquells bars que no surten a les guies de moderns, i a la tarda, quatre copes d’orujo blanc sol i sense gel, “perquè si l’orujo es begués amb gel, Galícia seria al Pol Nord”.

Vam parlar de tot allò que importa a la vida i L. em va dir per Whatsapp que fes tranquil. Creia que era una bona oportunitat i vaig intentar retenir algunes frases d’aquelles que saps que no hauries d’oblidar. Les que no eren seves apareixien a la conversa degudament citades: “El temps passa, però queden els amics i els llibres”; “Cada llibre que llegeixes és un polvo menys”;  “Hi ha tres tipus de lectures: les professionals, els clàssics i el pur divertiment”, i així fins a gastar les sis hores que vam passar junts.

Després d’això, L. estava de mal humor i jo vaig arribar a casa fent pudor d’alcohol. Havia vingut prop d’on era i havia esperat que jo respongués com potser hauria d’haver-ho fet, però encara em resisteixo a pensar que canviaria aquella estona. Vam discutir-nos i me’n vaig anar a asseure al parc de l’Espanya industrial. Vaig insistir l’Alba perquè anés a veure l’obra i em vaig posar a recordar moments del principi de la relació amb L. Alguns els escrivia i els hi enviava. Quan ens vam llevar l’endemà, ella estava trista. Tenia un mal regust del dia anterior. A mi, en canvi, no em va venir al cap fins que m’ho va recordar.

Però dijous va tornar-hi. Jo havia tingut un mal dia a la feina i a la tarda havia d’anar a classe. En els deus minuts de pausa, vaig anar a buscar a la Laie del CCCB unes revistes que Jordi Carrión havia portat a L. de Sud-Amèrica: Gatopardo, Letras Libres i Malpensante, i vam aprofitar per trucar-nos. ¿No quieres ir con los de tu clase a tomar algo? Igual te va bien, va dir-me. Vaig respondre-li que si ella trobava un pla millor, jo volia que vingués a buscar-me i el féssim junts.

A l’entrada de la Blanquerna em vaig trobar en Franc i en Sergi, dos amics de Manlleu. Eren les set. Venien a veure Nueva Vulcano al Primera Persona, van dir. Havien vist gent i a mi, i van pensar que allò havia de ser la cua per entrar-hi. Els vaig explicar que no, que només eren alumnes satisfent la seva set de nicotina, i l’edifici, la facultat on jo feia el màster. A dalt, encara abans d’entrar, L. em va escriure:

Ei, a las 22h en CCCB Primera Persona: Nueva Vulcano, Tracy Thorn con Lucía Lijtmaer y Manolo de Astrud. ¿Compro entradas?

Sí. Les va comprar. Feia molt que no veia Nueva Vulcano. Però abans d’ells, en Manolo va fer un discurs que semblava que podia aplicar-me. El temps no passa, o en qualsevol cas, de la mateixa manera que la concepció de l’espai, depèn de l’observador. L’ara no és una cosa objectiva, sinó que hi ha esdeveniments que per a nosaltres són simultanis, però que per a d’altres són consecutius, per exemple.

D’aquesta manera, argumentava que un artista és més interessant quan és coherent amb la seva pròpia obra i s’hi compromet en tots els estadis temporals. Ell es definia llavors com un diletant, com algú que ara s’interessa per alguna cosa i demà per una altra, i aquesta era la seva raó per deixar el pop. Nueva Vulcano van ser una bona dosi d’adolescència després d’una estranya lliçó sobre el temps.

L’Artur i l’Albert de Nueva Vulcano al Primera Persona 2014

Quan l’endemà vam anar al 58 de Poble Nou a fer un cafè, L. em va dir que jo era pegajoso perquè abraçava els meus amics, i se’m va posar fatal. No és una cosa que hagi fet sempre, però no li vaig explicar. La Irene, amiga i xicota d’en Generó, m’havia dit el dia de l’aniversari del meu cosí que jo era extravertit, i tampoc m’havia agradat. L’Alba i els meus pares, en canvi, havien insinuat en més d’una ocasió que sóc un tipus esquerp i rondinaire, i això m’havia semblat bé. El problema és que, quan penso com vull ser, no hi ha només una sola manera.

De Poble Nou vam caminar fins a l’Arc de Triomf per anar a sopar al xino xino, i vam passar pel costat del Zoo. Malgrat tot allò que té de poc ètic, em sembla fascinant sentir tots aquells sorolls a l’altra banda d’un mur que queda just al costat d’un tramvia silenciós.

També anar al xino suposava un exercici temporal. Des que hi vaig portar els companys del màster, només hi havíem anat una vegada. Aquella nit l’havia passat vomitat i jo no havia volgut tornar-hi. Encara aquesta vegada vaig deixar de menjar xian long bao abans del que L. esperava. Ella va proposar que marxéssim sense pagar. No es tan bueno como otras veces, va dir al·legant-ho com una raó de pes. Jo li vaig dir que no, però quan vam ser a la caixa vam acabar sortint al carrer, i després vam arrancar a córrer.

La Pols, Steinbeck, Crash of Rhinos, Nueva Vulcano i Jep Gambardella ho havien explicat bé durant aquesta setmana, però en Manolo encara ho havia fet millor. Un diletant no és mai tan interessant com un artista compromès amb la seva obra.

Enyoro la bata tacada i l’adolescència perquè llavors encara hi havia molt de temps per decidir amb què comprometre’s, però no m’he compromès amb res. No ho he fet amb la literatura, ni amb els amics, ni amb les meves cançons, ni amb el periodisme, ni tan sols amb el meu caràcter. Durant molt de temps, la veritat més aviat me l’ha relliscada, amb tota la irresponsabilitat que  això comporta. I ara, suposo, en pago les conseqüències.

Al costat del Zoo de Barcelona, divendres a la nit