Ens fem grans

Ens fem grans, els vaig dir en aquella taula de la planta baixa de la casa Orlandai. En Pol va voler desdir-me’n i en Generó va desdir-lo a ell: Aquest nano ja era així quan en teníem catorze. No hi havia ningú més, a part dels cambrers. Acabàvem de saludar en Joan Guàrdia de la Castanya i l’Artur Estrada de Nueva Vulcano a la barra, però ja havien pujat cap a dalt. A vegades el veig pel barri amb la seva filla, va dir en Pol. L’Alba i la Irene també eren a dalt.

Només vàlius aconsegueix reunir-nos, havia dit en Generó al principi de la nit mig en broma, però era cert. Les trobades amb l’Alba i en Generó, els meus amics de tota la vida, cada vegada són menys freqüents.

Fer-se grans vol dir veure’s menys, suposo. Fins i tot hi ha vegades que un no es reconeix. Fa dos dies, al migdia, vaig entrar en una sala insonoritzada, un despatx, i vaig tancar jo la porta de deu centímetres de gruix. Algú que no m’és res pròxim em va dir tot de coses amb les quals no vaig estar d’acord. Sembla fàcil, però vaig fer que sí  i vaig mirar a terra.

Vaig recordar L. plorant després d’una esbroncada amb el seu superior aviat farà un any. Vaig pensar en els cops que, a en Pol, li he dit que es queixa sempre i que enlloc estarà prou bé. Vaig sentir a dins un dels meus professors estrella dient tu has d’aprendre a callar i fer la feina. Tinc 27 anys, i era com una primera regla o segons quines pèrdues de virginitat: feia més mal que il·lusió.

Abans d’ahir vaig acabar Dies de frontera. “Per un moment, sembla que en Dani l’envegi. Però és en Pau qui té enveja d’en Dani. De la seva dentadura blanca, del seu fetge poderós, del seu front sense arrugues. De tot el que ignora i que el fa fort. De tot el que no es penedeix d’haver fet. De totes les cartes que li queden per jugar”, escriu Vicenç Pagès a la pàgina 202.

El divendres de vàlius a l’Orlandai, la setmana que ve farà un mes, tot just havia acabat de començar el llibre, i li vaig ensenyar a en Generó: Una parella, un daltabaix emocional, frontera, trànsit… Fa per tu, va dir-me.

Diumenge passat, Roncagliolo escrivia a El País Semanal: “Mis amigos llevaban años, a veces décadas, creyendo que seguían siendo adolescentes, pero habían entrado en un receso voluntario. Pensaban que al separarse volverían a la vida de solteros, una vida que recordaban llena de fiestas, libertad y sexo. Craso error”. Després de llegir-lo, L. em va dir que feia per mi.

A Dies de frontera, el quadragenari protagonista del llibre, solter, s’aconsegueix endur al llit una noia jove, vital i fogosa. Després de cometre uns quants errors, la noia li diu: “No havia conegut ningú que fos més Times New Roman que tu al llit”.

L’endemà de vàlius al migdia, vam anar a la Chirusa amb les dues amigues de L. Vam demanar porcions de pastís i L. va marxar cap a treballar. Una d’elles havia tingut una relació estreta amb un professor. Ell rondava els quaranta, i passava per una crisi. A la taula, tots ho vam considerar normal. Feien cafès, anaven a exposicions i parlaven de llibres. Un dia es va declarar.

Anant cap a casa, vaig parlar-ne amb L. És normal, li deia, et vas fent gran i tot és pitjor i si ets professor d’universitat l’’efecte tarima’ fa que noies joves, guapes i intel·ligents t’admirin. És inevitable que passin aquestes coses. També vam parlar de professors que es queden a dormir a la ciutat, mentre la seva dona i fills són a casa, a quilòmetres de distància. Al final, L. es va enfadar.

Vam pujar a dalt i es va estirar al llit. Ja no em parlava. Què passa?, vaig demanar. És veritat que no tenim la mateixa manera de veure la vida, em va dir. Allò se’m va clavar més endins del que pensava. Quan ho dius tu, tot està sota control; però quan t’ho diuen, el món s’ensorra.

No ho entenc, per què, què passa?, vaig insistir. No sé perquè ho disculpes tant que passin aquestes coses, em va respondre. És que t’encanta aquest model d’home turmentat, alcohòlic i faldiller. Això no ho va dir, ho escopia, però era veritat. I quin és el teu model? La meva veu tremolava. Ella no em mirava: Lluís Gavaldà. La culpa és de l’ARA.