Sobre la felicitat

El nou balcó. Foto: L.

Sempre que parlem de felicitat la faig plorar. Tú nunca serás feliz, em va dir ahir. I això que quan ho va dir, justament, m’hi havia sentit feia una estona.  Aquesta vegada, tot havia començat a partir d’una conversa de dissabte al vespre, quan veníem de veure El Árbol Magnético.

A l’altura de Passeig de Gràcia amb Provença, ens vam creuar un grup de noies que celebraven el comiat de soltera d’una d’elles. L. cantava l’Alegría de vivir de Ray Heredia. Un nen petit, que anava al costat de la seva mare, va veure el grup i va arrancar a córrer. Crec que elles li havien dit alguna cosa. La mare caminava poc a poc i veia com el nen s’allunyava. Estava embarassada d’un altre. “¡Qué rápido corre!”, deien les noies amb veu de lloca. L. i jo parlàvem de fills.

En un moment de la tarda, abans que decidíssim anar al cine, L. ja m’havia demanat si em passava alguna cosa. Jo no l’hi vaig voler dir llavors, però m’havia ensorrat després que ella m’expliqués que havia llegit que David Muñoz, el xef del DiverXo, treballava setze hores diàries per un sou d’una mica més de mil euros.

Just abans de posar-me a dormir, vaig llegir al Cultura/s de La Vanguardia una frase que em va quedar gravada. Era en el tema de portada, sobre el silenci de l’artista: “Silencios, interrupciones reales o aparentes en la producción artística o intelectual, que se alzan ante nosotros como enigmas, la mayoría de las veces indescifrables. Debidos, según los casos, a la locura o la degeneración de las facultades espirituales […] o al descubrimiento de la única y auténtica prioridad: la vida”.

La frase que m’obsessionava era aquesta última: “El descobriment de l’única i autèntica prioritat: la vida”.

Jo li havia explicat a L. que tot el que em passava últimament tenia a veure amb els nostres canvis d’horari. A ella, l’han passat del torn de cap de setmana a un torn de matí de dilluns a divendres. A mi, al torn de tarda. I ara ens veiem molt menys que abans.

Quan diumenge ho vaig explicar així a la meva germana, ella no només hi va treure pes, sinó que es va fotre de mi: “ai ai ai, pobret”, em va dir amb escarni. “És així en la majoria de parelles”, i aquest era l’argument que l’emparava. Però a mi se me’n fot com sigui en les altres.

Divendres al matí, en Carles havia vingut a casa. Abans d’intentar aprendre a fer anar la caixa de ritmes que tinc des de fa un munt d’anys, havíem parlat d’ell i de la seva excursió al poble de la família del seu pare. Aquests temes havien sortit. Tant parelles que segueixen pel compromís establert encara que tinguin una vida de merda, com els horaris laborals i la seva possible influència en una relació, no necessàriament negativa.

El moment bo d’ahir va ser a l’hora de sopar. L. havia estat preparant el balcó feia uns dies, i hi havia posat una tauleta que abans teníem al menjador. Asseure’ns allà quan encara no era fosc, amb un airet suau, vi blanc, pa amb tomàquet, hummus, i Natalie Merchant sonant, em feia escapar un somriure idiota. D’aquells que jo entenc per felicitat.

Els plors van venir després. Quan vaig explicar els meus dubtes. Quan em vaig queixar de tenir els caps de setmana de festa enlloc dels dies de cada dia. Perquè la convencionalitat avorreix, i no vull tenir una vida avorrida. No m’agrada veure que els caps de setmana es converteixen en festes obligatòries, en les quals o complim amb la família o organitzem activitats a Barcelona que entre setmana eren genials i que ara es tornen ordinàries. Ella se sentia culpable, encara que no en té cap culpa. I llavors: Tú nunca serás feliz.