Silenci

El meu primer dia de festa des que vaig arribar a Atenes i el matí el passo a la redacció. El pis que vaig aconseguir llogar no té wi-fi. No em llevo tard per haver anat a dormir al voltant de les quatre del matí. Una mica abans de les deu m’aixeco. Dues cerveses gregues de mig litre no donen per a una ressaca. Engego el calefactor i dormo mitja hora més, llavors l’aigua ja serà calenta i podré dutxar-me amb calma.

L. es lleva i ens diem bon dia per whatsapp. “Hola”, escriu concretament. És una manera de dir que és diumenge i que és una merda que jo no hi sigui. Molt poc després, demana: “Vas a por crusants??”. El ritual del nostre esmorzar deluxe s’ha interromput. Ja fa gairebé un mes que no sóc a casa. El cap de setmana és un dels moments durs de la separació. Dos dies de temps lliure l’obliguen a fer-se conscient de la meva absència i el pitjor és que m’espanta pensar en la possibilitat que s’hi acostumi.

La convenço de fer un Skype. “Vale, pero luego haz algo de domingo libre”, em diu. Havia pensat d’anar al port del Pireu. Just allà, abans d’agafar un vaixell cap a Creta, Nikos Kazantzakis hi troba el seu personatge al principi d’Alexis Zorbàs. Aquest tipus de turisme m’encanta. Havia agafat el llibre a la biblioteca abans de marxar juntament amb Verano griego de Jacques Lacarrière, Tierras de sangre de Didó Sotiríu i Terceres Núpcies de Kostas Takhtsis. Volia tenir una certa visió de Grècia i la literatura grega contemporània. Alexis Zorbàs el vaig començar a l’avió i no l’he reprès fins aquesta setmana. Els altres fan pols a l’estanteria.

Quan acabem l’Skype amb L. li toca a la família. Aquesta vegada tots: els meus pares, la meva germana, el meu cunyat i la meva neboda i fillola. Els explico que estic vivint dies emocionants. Ahir se’m va posar la pell de gallina quan els manifestants antifeixistes amb ganes de brega no van trobar l’oposició i hostilitat a la qual estem acostumats de la policia. Davant meu, un home que feia fotos amb una càmera compacta reia i repetia incrèdul: “Wow! That’s amazing. This is an historical moment”.

Just al costat de l’edifici del Parlament grec, que ja no llueix les tanques de seguretat que s’hi podien veure des del 2011, només dues furgonetes de policia buides barraven el pas als manifestants antifeixistes perquè no es creuessin amb la manifestació organitzada pels neonazis de Chryssi Agvi (Amanecer Dorado). Tres superiors desarmats i un parell de cintes de plàstic anaven de banda a banda de la carretera. Els manifestants van tallar les cintes, un vent fort hi ajudava, i van arribar fins a tocar dels vehicles policials. Al darrere, hi havia només una trentena d’antidisturbis col·locats en fila índia, amb el casc al braç i la cara descoberta. Els antifeixistes eren més de 2.000. La tensió va créixer i els antidisturbis es van posar els cascos, però tothom va mantenir la calma, i la manifestació va acabar dissolent-se.

Penjo quan ja gairebé són les tres de la tarda i jo encara m’he de fer el dinar. Se’m fan les cinc i no falta gaire perquè es faci fosc. Surto del meu pis al cor del barri d’Exarhia i dubto de si és bona idea anar al Pireu. Just darrere de casa hi tinc el turó Strefi. L’Andreas, el noi que em van ensenyar el pis i fill dels propietaris,  va explicar-nos a L. i a mi que quan era adolescent pujava cada dia al capdamunt del turó per veure com el sol es ponia a Atenes. Va assegurar que impressionava. Em queda pendent.

Agafo el metro a Omonia. Encara no he decidit on vaig. La línia 1 va del Pireu fins a Kifissià i jo he anat baixant cap a l’andana. La nit anterior, l’Héctor, un dels periodistes que treballen des d’aquí, ens havia explicat que Kifissià és el barri dels rics, allà on viuen els polítics en mansions opulentes. Pujo al vagó.

La Clara, una altra periodista, fa dies que diu que vol marxar d’Atenes. Ja fa més de dos anys que hi és i n’està cansada: d’anar als mateixos llocs i del fet que la ciutat, diu, no deixi que te la facis teva. Entre altres coses, per culpa de no tenir zones verdes.

A Kiffisià, just baixar del metro, et reben uns jardins. Un caminet de terra et porta, passades uns fonts, fins a una carretera principal i quedes flanquejat per tres institucions bancàries: el Banc del Pireu, el Banc Nacional i el Banc Europeu. A l’altra banda de la carretera, t’hi esperen carrers peatonals amb arbres florits i botigues de marques de luxe. Si segueixes caminant hi ha una urbanització i, encara més enllà, el més estrany de tot: el silenci.

Quant fa que no el senties?