Estiu atenès

És la una de la nit d’un diumenge de finals de juliol. Demà treballo. Porto tot el dia endarrerint el moment d’enllestir feina acumulada: un reportatge, una crònica i un perfil del mític compositor grec Mikis Theodorakis que aquest dimecres compleix 90 anys. No hi ha manera. No he fet res i des de les 9 que estic despert. Amb prou feines he trepitjat el carrer. Què coi, pràcticament no m’he mogut de l’habitació. Anar a buscar un souvlaki per dinar i fer una cervesa sol, en un bar amb internet a la tarda per poder trucar L., han estat les meves dues úniques excursions. La segona una mica més llarga, i amb una fita important: fer servir el Torrent per primera vegada. L’iphone diu ara que la temperatura és de 26 graus, però jo només sé que fa molta calor. Quan recolzo l’esquena a la cadira, noto la suor. Tinc les finestres tancades. Obrir-les, fa una estona, només ha servit per donar via lliure a un munt d’insectes. Un d’ells m’ha tingut ben entretingut. Quan no el veia volar, parava atenció i sentia el cric cric de les seves passes. Jo restava immòbil, amb l’espardenya a la mà, tot esperant que sortís d’allà on fos per rebentar-lo. De sobte, m’agafava per sorpresa el zumzeig d’un nou mosquit. Tenia la taula parada amb llesques de pa amb tomàquet, fuet i formatge i la intuïció em deia que en qualsevol moment fallaria el cop i faria espetegar l’espardenya contra el menjar. El repel·lent elèctric s’ha quedat sense líquid. Comprar recàrregues s’afegeix a la llista de coses pendents. No a les d’avui, és clar, sinó a les de demà. Abans d’anar a la redacció, he de portar la roba a rentar, comprar fruita, preparar factures i pensar a endur-me l’ordinador. Ho escric per recordar-ho. L’agenda no em fa servei. Quan L. va ser aquí l’última vegada, va veure petites larves de bitxos al sostre. Ho va dir amb fàstic i jo hi vaig treure tota importància. L’actitud de voler carregar-me l’insecte m’ha fet tornar la paranoia. Les he vist al sostre del passadís, molt més baix que el de l’habitació. He tancat els llums per despistar tota espècie voladora però he obert la llanterna del mòbil per inspeccionar-les. El joc d’ombres que feien era més que inquietant. Llavors ha reaparegut l’insecte i he encertat el cop. M’he posat a sopar i les larves les he deixat on eren. M’ha ajudat a oblidar-les la sèrie que m’he descarregat al bar: Olive Kitteridge, una recomanació insistent de l’Alba. Abans, a la tarda, ja havia vist dos capítols més de Justified, i havia llegit un conte sencer del llibre Un lento aprendizaje de Thomas Pynchon. Tot plegat, excuses per no posar-me a treballar. De fet, en l’últim cas m’ho he plantejat fins i tot com una solució: “Et passes el dia amb la mirada en mitjans grecs i t’estàs quedant sense recursos. Recupera la literatura o estàs mort. Les idees, ni formals ni de contingut, no et vindran si no demanes ajuda”, m’he dit. El dubte que queda és si hauria d’haver sortit. En un altre barri d’Atenes punxa l’Hibai i hi ha anat la resta del grup de corresponsals a Grècia. Un d’ells, l’Héctor, diu diverses vegades en un grup de whatsapp que la sessió és de “puta madre”. M’ho crec, però no sé si em reca no ser-hi. M’hauria gastat diners, hauria begut alcohol, arribaria tard a casa i demà no estaria fresc. Si fos música en directe canviaria tot, perquè tinc ganes de veure un bon concert. Les primeres setmanes, amb l’ajuda de l’Evripidis, va ser arribar i moldre, però ara torno a estar perdut. I mentre, veig festivals, festes majors i barbacoes al Facebook, Twitter i Instagram, i enyoro Barcelona. Ho admeto, és la meva zona de confort.