Jornades literàries

Entrada 55.JPG

Vaig acabar el meu estiu atenès dient que enyorava Barcelona. Tenia a veure amb moltes coses, però una de les importants era l’activitat cultural que recordava de la meva ciutat. Els últims mesos m’havia empassat com d’una glopada tres temporades de Treme, una sèrie amb molta música sobre la Nova Orleans de després del Katrina, i entenia perfectament l’orgull que proferien els personatges de la sèrie de sentir-se d’un lloc.

Aquests dies, a vegades, trobo a faltar Atenes: la gent que hi vaig conèixer, els llocs que freqüentàvem i el menjar, entre altres coses. Els souvlakis a menys de dos euros són el meu somni més recorrent. Els kebabs ja no són el que eren des que vaig marxar el gener del 2015. Encara tenim  molt per aprendre, penso sovint. No és fàcil sentir-se d’un lloc. Hi ha xarxes que necessiten anys per construir-se.

És així, crec, com l’Heliogàbal va arribar a ser el que és avui: un símbol de la ciutat. Sobretot, perquè molts n’hem format part d’alguna manera, perquè hem sentit que persones que no coneixíem de res són també la nostra gent. Ho vaig sentir, per exemple, el dilluns d’aquesta setmana, quan davant del risc de tancament del local per por a les multes de la Guàrdia Urbana, l’Eugènia Broggi va fer aquest tuit:

I en Jordi Garrigós va respondre:

Em va emocionar. Hagués volgut fer saber que jo també estava disposat a tot. El juny del 2013 jo hi havia arribat a tocar gràcies als vàlius i aquell dia gairebé no m’ho creia. Quan de la Plana vaig arribar a Barcelona als 18 anys, per a mi l’Heliogàbal era “el bar de l’Artur”. Un autèntic mite. He explicat mil vegades com d’important va ser per a un difós nosaltres el concert de Nueva Vulcano al Femer de Gurb del 2004. Allò fixava certes coses. Uns anys més tard vaig començar a estudiar Filologia catalana, vaig conèixer els amics d’A Viva Veu i vaig començar a escriure a Nativa.

Tot plegat per dir que, de tant en tant, un munt de coses conflueixen per recordar-te qui vas ser i per disculpar-te de ser qui ets.

Dimarts 26

17.15: Em trobo amb la coordinadora del mòdul de metodologia de la Facultat Blanquerna. L’any que ve vull començar el doctorat i estic cursant les assignatures metodològiques necessàries per poder demanar l’ingrés al programa. Vaig perdut. Les idees de temes per a la tesi em driblen i juguen a despistar-me també per culpa dels tràmits burocràtics i administratius que van associats a qualsevol procés acadèmic. No em ve pas de nou, sé que em toca bregar-hi. L’educació universitària té poc de romàntic, no ens enganyem. Tot plegat va més de marcs institucionals que de cap altra cosa. Això pensava, almenys, fins que el millor professor del centre em va convèncer del contrari: “Hi ha dos camins, has de triar”, em va dir. El primer és el meu. La carrera acadèmica no com una finalitat en ella mateixa. La coordinadora, una dona d’allò més lúcida, agafa el toro per les banyes. Parlem cinc minuts i em foragita els dubtes. Quatre preguntes adequades i les respostes vénen soles. Surto d’allà tenint clar el tema. L. em ve a buscar. Li explico com ha anat. “¿Por qué no se me había ocurrido a mi?”, em diu mentre baixem per Ronda Sant Antoni. Parem a la nostra cafeteria preferida: La Desayunería. Quan treballava a l’ARA hi anàvem cada dia a fer el cafè. “Hola nois!”, ens diuen, i ens porten el de sempre: un cafè amb llet curt de cafè amb llet semi-desnatada i sucre morè per a ella; i un cafè sol per a mi. De tant en tant, també queia algun pastís. Són bones persones, se’ls veu d’una hora lluny, i per això ens agraden tant. La música està ben escollida, a un volum adequat, treballen amb ganes i et tenen en compte. Què més pots demanar? Fem temps per anar a La Calders. A vegades no sabem si ens agrada del tot, La Calders, però bah, som-hi. Des que el cap de setmana passat vam anar a Madrid, penso que ens falta un lloc com Tipos Infames. Aquí tenim bones llibreries, ja ho sé, la Memòria, la No Llegiu, la Taifa, la Ciutat Invisible, però trobo que Tipos Infames ho tenia tot. Potser és allò de voler el que no tens. D’acord, estimarem també La Calders.

19.00: ‘Cultura en tensió’ és el nou llibre que s’ha empescat en Jordi de Nativa amb la Laura Huerga de Raig Verd. Fa cosa d’uns dies, en Jordi em va escriure per demanar-me si podia posar una frase meva a la contraportada. Em va fer tanta il·lusió que gairebé sembla que hagi escrit jo el llibre sencer. Els admiro a tots, els col·laboradors de Nativa. Tots. Gent brillant, i són dels meus. Uau. Aquest orgull que sento gairebé em fa vergonya. Quan arribem a la llibreria em passa el de sempre. Em recordaran, ells? Hem coincidit altres vegades, però qui sap. Saludo la Lucía Lijtmaer. Diu que sí, que es recorda de mi. “Estàs nerviosa?”. “No. Potser perquè tampoc hi he pensat gaire”, em diu. Ja està, quatre paraules. Trenquem el gel. L’exposició funciona a estones millor, a estones pitjor. Quan acaba, L. se’n va. Em trobo en Pol de vàlius, diu que també vindrà en Gerard. Veig molta gent coneguda. Que conec jo, però que ells no saben qui sóc, vull dir. No sóc gaire ningú, de fet, penso. Diria que hi ha la Judit Carrera, articulista d’El País i de l’ARA. Sempre recordo aquell text seu: ‘El arte de perderse’. Quan el vaig llegir vaig pensar que li agradaria a en Jordi de Nativa. Li demano a en Pol si és ella. Em diu que no ho sap, però que és molt probable. Veig la Marina Espasa entre el públic. Sempre l’interpel·lo a Twitter, però encara no hem parlat mai fora de la xarxa. Avui sí, just quan estic amb l’Anna Cerdà, la persona amb el mur de Facebook més interessant que he vist mai: ple d’ofertes de feina. Aprofito per dir a l’Espasa que he llegit Reparar els vius, un llibre de Maylis de Kerangal que no ha parat de recomanar. És tan bo com deia. Saludo en Nando Cruz, un dels presents que em sento més pròxim. De seguida ens posem a parlar amb en Miquel Cabal, un dels responsables de l’Heliogàbal i traductor literari del rus, i en Marc Balfagon, a qui conec de tocar amb Nisei quan els vam fer venir a Manlleu, però d’aquelles persones que no sé si saben que ens coneixem. És igual. Veig en Toni Iturbe, que va ser director de la revista Qué Leer i que ara ha engegat Librújula. Mentre parlo amb ell arriba en Gabi Martínez. Iturbe me’l presenta i li demano per la biografia que està preparant sobre Antonio Baños. Resulta que Iturbe i Baños van coincidir a la universitat. Jocs de cartes. Això s’allarga encara una estona més, anem un bar del costat. En Pol i en Gerard em presenten dues amigues, la Vinyet i la Mar. A en Nando li dic que surto a la contraportada. No ho havia vist i treu el llibre per comprovar-ho. En Rubén allarga el cap i diria que hi busca el meu nom. Potser li sono i no sap de què. Quan li dic adéu, em diu: “Adéu, Gerard”. No sé si ha anat com he imaginat, però li agraeixo el gest.

Dimecres 27

16.50: L. va al metge. Una visita ràpida. Rapidíssima. Està bé, tot correcte. Unes pastilletes i fem net. La dosi mai és la que toca. Caixes amb menys càpsul·les de les que necessites només perquè paguis dues vegades. S’hauria de regular, diem. Fem un cafè en un lloc nou. Lliure de gluten. Provem quatre pastes. Res de l’altre món. Després de l’eufòria, una petita crisi. Coses meves. Replantejar-se la manera de fer. Ens fa falta socialitzar-nos. Ahir va anar molt bé. Les nostres converses s’acaben, a vegades. El silenci es fa incòmode. El debat amb ella és genial, quan hi és. La por d’avorrir-la, d’avorrir-nos, m’ataca. Necessitem fer que ens passin coses. Més coses, per parlar-ne, per entendre’ns. Comunicar-nos. D’això van la majoria de pel·lícules i llibres del nostre temps, no? De la incomunicació. Recupero la por de ser un plasta i d’interessar-me per temes aparentment transcendents però poc pràctis i estèrils. La seva practicitat. El meu romanticisme. Ja ho sabíem, això. Discutir-se és comunicar-se, també. Oi? Passen les hores, cau la nit. Ens abracem. Demà serà una altra cosa.

Dijous 28

9.30: Tornem a començar. Visita al metge. Per feina. Revisió anual. La vaig a buscar a primera hora del matí i l’acompanyo. Des que ens hem llevat, que l’avui no té res a veure amb l’ahir. Fer saltar les alarmes de tant en tant ens va bé. Al diari parlen de la Zona Franca, de la perifèria que segueix esperant el metro. Els vagons els passen per sota els peus i el tram encara no té data d’entrada en servei. Indigna. Penso que va estar bé allò que vaig escriure per Nació Digital. Amb menys modèstia de la que m’és habitual crec que s’hauria de difondre més, que valia la pena, que ens vam avançar al moment i que encara podríem explotar-ho. Segueix-ho preparant temes per a ells, i vull convèncer-los que valen la pena.

16.30: Dino sol a casa. Avui L. surt més tard. Quan la vaig a buscar li recito el títol de la tesi: “Ja el tinc, és aquest”. “Muy de tesis. Lo tiene todo”, em diu. La tònica positiva del dia està impregnant cada gest, ja es veu. Avui tenim una altra cita. Primer havíem pensat que aniríem a veure Martin Parr a l’auditori del MACBA, però canviem d’opinió. Es presenta #Yihad. Cómo el Estado Islámico ha conquistado Internet y los medios de comunicación de l’editorial UOC a la Documenta. Hi anem. No pensàvem que ens sortiria tan rodó. Sortim de la llibreria, més ben organitzada que La Calders, amb dos llibres sota el braç i un nou projecte vital. L’acte funciona correctament, però L. desplega una colla de crítiques ben argumentades. Té raó en tot. De camí a la llibreria, hem parat a fer un cafè a La Esquina, un lloc que han recomanat vàries vegades els nostres referents gastronòmics (Mònica Escudero, Mikel Iturriaga, etc.). L’espai és maco, però car i escàs. El cafè, directament dolent, trobo. No és que hi entengui, jo, però a mi no m’agrada. Tampoc el del Satan’s Coffee. Ens parem a El Corte Inglés, El Nacional i al Zara. Tot molt poc ètic, suposo. Penso en allò de la Marina Garcés, alguna cosa així com: “L’ètica del compromís vs. la moral de la col·laboració”. Com sempre, cal gestionar contradiccions i establir les bases del discurs abans d’intentar actuar en conseqüència. Si no, malament rai. Nosaltres no estem en aquest punt. Al primer lloc, hi hem trobat per fi el Rimmel 110, un pintallavis que ens ha fet suar la cansalada; al segon, hem aprofitat per xafardejar-hi i fer unes fotos; i al tercer, hi hem comprat un antifaç i un ganivet. Tot plegat cal celebrar-ho amb un sopar al Flamant. Tornem gairebé rodolant a casa.

Divendres 29

18.00: Toca anar a la universitat i passo tres hores amb el professor Ferran Sáez. Porta uns dies d’ofensiva contra l’alcaldessa Colau. Aquesta és, almenys, la impressió que em fa quan llegeixo la seva columna a l’ARA. Arriba a classe i ens diu que en principi ens tornava a tocar amb ell el dia 12 de febrer, però que aquest ajuntament que és pràcticament ateu s’ha inventat la festa d’una santa, Eulàlia, i que per això no ens podrem veure aquell dia. Ens parla de tres llibres on ha intervingut:

  • Valores blandos en tiempos duros, Proteus Editorial, Barcelona, 2012
  • Valors útils per a la Catalunya del futur, Barcino, Barcelona, 2009
  • Mitjans de comunicació i valors, ESADE/Fundació Lluís Carulla, Barcelona, 2008

Ens diu que el segon li va encarregar personalment “el president Pujol”, per qui sent un “afecte especial”, “pobre Pujol”. Se m’escapa un “hòstia” en mig de classe. A tres quarts de nou surt esperitat. Té un altre compromís. Judith Colell, directora, guionista i productora de cinema, és companya de classe i proposa d’anar a fer una cervesa aprofitant que sortim d’hora. Jo no puc. Baixo ràpid. M’espera L. amb un entrepà de fuet. Anem als Cinemes Girona caminant.

21.45: La pel·lícula és TAR (El color del tiempo),  una mena de biopic del poeta C.K. Williams protagonitzat per James Franco. Quan surt el nom de l’actor a la pantalla, L. fa un so de satisfacció. Abans d’arribar en aquest punt, però, hem vist la cua del Ramen Ya i l’anunci d’MSC Cruceros, dues coses que en 48 hores es repetiran tantes vegades que ens faran sentir dins d’un bucle. TAR és molt fluixa. No s’aguanta per enlloc. Imatges oníriques gratuïtes i un guió sense història. Al matí, quan he buscat si hi havia res de Williams a les biblioteques de la Diputació no he sabut trobar-ho. El poeta ha guanyat no sé quants premis, però pels versos escollits a la cinta em costa d’entendre-ho. Un home normal, que té una vida normal i escriu versos normals. En aquest moment no hi veig l’interès. Potser ho torno a provar més endavant, però quan surto de la sala no en tinc cap ganes. En tot cas, acaba d’inciar-se una mena de cap de setmana temàtic sobre literatura. A la mateixa hora, mentre vèiem la pel·li, a l’Orlandai començava el concert de Jorra Santiago, un jove mallorquí. En Pol me’n va parlar molt la nit de La Calders.

Dissabte 30

10.00: Després dels croissants de la Vives, els millors que hem provat mai i el nostre esmorzar imperdible de cap de setmana, anem a la biblioteca. Sol·licito un llibre que només tenen a Granollers. 1.50€. El necessito per a un nou projecte en el qual ja estic immers. Després agafem al metro. Cap a Sarrià. Un dissabte actiu.

11.00: A la plaça d’Artós comença la ruta literària sobre J.V. Foix que, segons la Clara, ha organitzat Indian Runners per Sarrià. Això és una altra Barcelona. No té res a veure amb el nostre pa de cada dia. De Sants a Sarrià hi ha un món. De Sarrià a Poblenou un altre. I de Poble Nou al Guinardó. Avui els recorrerem tots a partir de motius literaris. Té la seva gràcia, però encara no ho sabem. Cada decisió la prenem al límit. Potser és insostenible viure així si no vols acabar amb un atac de cor, però dies com aquest estimulen. Les lectures de J.V. Foix ho fan a mitges. Sol i de dol no em convenç, però quan estudiava, Gertrudis em va fascinar. El professor que me’n va injectar el verí es deia justament Jordi Pujol. És clar, res a veure amb el poderós evasor fiscal que es va fer Catalunya a mida, com explica Jordi Pérez Colomé en l’interessantíssim llibre negre del periodisme. Acabem la visita a les 12.20 al gran cony de Catalunya, segons el poeta Albert Roig. I marxem corrent per agafar els ferrocarrils fins a Provença, el metro de Diagonal fins a Verdaguer i línia groga fins a Llacuna. Travessem la rambla i trobem la cocteleria. A L. li encanta.

13.00: Comença la presentació al Balius Bar de ‘Salvo el poder’, un llibre de contes d’Ernesto Escobar. El nom fa referència a un escrit que deixava sovint a les parets del Perú el grup terrorista Sendero Luminoso: “Salvo el poder todo es ilusión”. Ho explica Santiago Roncagliolo, que ho interpreta dient que això només volia dir que tota la violència que haguessis viscut fins llavors era poca, perquè no s’aturarien fins arribar a dominar el país. Expliquen anècdotes, parlen dels contes i de personatges i analitzen situacions a partir de casos concrets. Vivien la violència de prop i tot i així eren els privilegiats. Els dels barris ‘pijos’. El que els passava a ells, diu Roncagliolo, ara li passa a Europa: “Al barri ‘pijo’ del món, la violència, que fins ara era dels altres, s’hi està filtrant”. Marxem quan acaba l’acte sense creuar ni una paraula amb ningú. Arribem als Cinemes Girona una altra vegada i tenim un moment per dinar. Agafem una oferta d’hamburguesa amb formatge + patates + beguda per 3.75€ just al costat. A mi se’m posa genial.

16.00: Quan entrem veiem un altre cop la cua davant del Ramen Ya i l’anunci d’MSC Cruceros abans que comenci The End of the Tour, la pel·lícula sobre l’entrevista que va fer el periodista de la Rolling Stone David Lipsky a David Foster Wallace. La pel·lícula ho té tot per encantar-me i ho fa. Surto morint-me de ganes de llegir La broma infinita. Sempre m’havien fet mandra aquelles mil pàgines. Ara, no.

Busquem un lloc per fer el cafè. Pensem en el Bistro Hoffman que han obert al passeig de Sant Joan, però quan hi arribem no ens agrada l’aspecte que té, i és molt car per no entrar ni tan sols per l’estètica del lloc. Potser per les jornades literàries que ens han sortit val la pena parar-nos a Malpaso, el bar de l’editorial, però tampoc no ens convenç i reservem una taula per fer un brunch que sabem que no farem l’endemà al matí. Acabem a Cafè del Centre, un lloc que L. freqüentava quan compartia pis prop de Tetuan i on tenen La Vanguardia. Havia estat esperant trobar-la durant tot el dia perquè el dissabte és quan surten les cròniques de la Llúcia Ramis i estava segur que parlaria de la presentació de ‘Cultura en tensió’. Amb la poca bateria que em queda faig una foto al diari i llanço un tuit. Se’ns fa tard i agafem el metro per anar a la biblioteca del Guinardó. Hi he reservat un altre llibre que necessito i ens l’enduem. Provem d’anar cap a casa a peu, però quan passem pel costat del cine ens animem a veure una altra pel·lícula.

20.30: Respira, sobre una grega que se’n va a provar sort a Frankfurt després de ser acomiadada. Abans que comenci la pel·lícula, veiem la cua del Ramen Ya i l’odiós anunci d’MSC Cruceros, però la història avança a bon ritme i no només això, sinó que sentir el grec em reconforta. Cada vegada que surten les localitzaciones ateneses, L. m’agafa fort la mà i xiuxiueja: “Syntagma, Plaka, Monastiraki”. Per una estona, la nostàlgia tanca el cercle.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s