Ahir els meus pares van baixar a Barcelona per anar a la manifestació que va omplir el carrer Marina de Barcelona per demanar la llibertat dels presos polítics catalans. Ells van ser uns dels 750.000, segons la Guàrdia Urbana. Venien de Vic. La meva mare es veu que estava enfadada amb l’ANC per organitzar la manifestació un dissabte: molts botiguers com ella que hi haurien volgut participar i no havien pogut fer-ho. Ella sí perquè la meva germana es va quedar a la botiga.
Després de la manifestació, ens vam trobar per fer un cafè i així aprofitaven per veure en Rai, el meu fill, que aviat farà dos mesos. Vam quedar al Sandwichez de Casp, un local que hem freqüentat des que som pares perquè és ampli i hi cap el cotxet, i perquè té un canviador prou còmode.
El fet és que, com no podia ser d’altra manera, vam parlar de política. I ara l’horitzó són les eleccions del 21D. Els meus pares, tots dos, han votat un ventall d’opcions prou ampli: PSUC, PSC, CiU, ERC, JxSí. Diria que més o menys per aquest ordre. Però ara es plantegen votar la CUP en les properes eleccions. “Ja n’estem farts de la puta i la ramoneta. A Convergència ja ens els coneixem. Canvien de discurs un dia per l’altre. La Colau mareja la perdiu en un mateix discurs i Esquerra ja torna a flaquejar. Els únics coherents són la CUP, i allà a Osona hi ha molta gent que pensa com nosaltres”, em va dir el meu pare. “El problema és que la CUP no vol manar, però que es fotin, ¿no? Si els votem, s’hi hauran de posar”, va afegir.
Ahir encara no se sabia si la CUP es presentaria a les eleccions i de quina manera ho faria. Però avui ho sabem. A l’Assemblea Nacional Extraordinària de Sabadell un 91,63% dels militants ha avalat presentar-se en aquestes eleccions considerades “il·legítimes” a través d’un front ampli d’esquerres.
Encara queda temps, és clar. I caldrà veure quina llista presenten. Però què passaria si la CUP tragués un resultat molt millor del que espera? I si acabés acaparant tot el vot independentista fins la medul·la descontent amb JxSí i els Comuns? És gent que ha perdut la por i que està disposada a sortir al carrer les vegades que faci falta.
L’any passat, quan estava escrivint el llibre que estic presentant aquests dies, ‘La CUP. El poder de ser antisistema’ (Editorial UOC, 2017), vaig preguntar a un dels portaveus del Secretariat Nacional, Xevi Generó, si tenien por de créixer davant del suport cada vegada més gran que reben per part de la opinió pública. Com apuntava el meu pare, la CUP és un partit volgudament contrahegemònic. No vol el poder, sinó fiscalitzar-lo. Generó va respondre el següent:
“No tenim por de créixer. En tot cas tenim por de fer-ho sense una base forta. Ens fa por que el creixement no vagi d’acord amb l’ampliació de les nostres bases i amb la implementació al territori. No tindria cap sentit que la CUP no tingui representació a un poble de 20.000 habitants si hi aconsegueix un miler de vots en unes eleccions autonòmiques. Si això passa, alguna cosa haurà fallat”. Es referia a eleccions autonòmiques perquè l’escenari no era el que és avui.
Quan vam parlar, Generó plantejava una qüestió que afecta la pròpia naturalesa del partit municipalista. “Necessitem créixer sempre sobre una base real i realista, assentada al territori. No podem estar sobrerepresentats perquè les conseqüències que tindria a nivell polític és que prendríem decisions que no tindrien el suport que ens pensem tenir. El recolzament que necessitem, tant a nivell municipal, com autonòmic i de Països Catalans, s’ha d’adequar al missatge que hem enviat”.
Finalment, arribava al punt clau. “El dia que se’ns plantegi que hem de ser hegemònics i hem de guanyar les eleccions, o haurem fet molta feina a la base o no sé si haurem sabut explicar prou bé el missatge, perquè quan l’expliquem, això no acaba aquí. Demanem que la gent s’impliqui”.
El quid és un altre 