Va venir un cop de vent. Vaig sentir com entrava. Jo portava en Rai a la motxilla. Havíem acompanyat L. a l’ambulatori perquè tenia una capsulitis, i llavors jo vaig agafar un refredat. Era el canvi de xip forçat que ja em feia mirar més a la reincorporació laboral que als gairebé dos mesos d’oasi familiar que hem passat dedicant-nos exclusivament a la criança. La conciliació m’ha explotat al davant de la cara molt abans del que pensava.
El mateix dia, el centre cultural Blanquerna de Madrid em donava el vistiplau per presentar-hi el llibre de la CUP que acabo de publicar i el cap de la meva empresa m’escrivia per proposar-me just a la tornada un viatge de feina a Milà. Quan vaig veure aquest segon missatge ja havia respòs afirmativament al primer. La presentació de ‘La CUP. El poder de ser antisistema’ (Editorial UOC, 2017) serà el dimarts que ve a les 19.00. És el meu penúltim dia de vacances i hi anem tots tres: el nostre primer viatge familiar.
Acceptar el viatge a Milà per feina i anar-hi sol hauria estat abusar d’un privilegi com a home i com a pare. A cap dona lactant li oferirien un viatge de feina dos mesos després de néixer el seu fill. Acceptar-ho implicava participar d’una desigualtat que no vull reproduir. “Ho he estat pensant molt, però ho veig molt aviat per separar-me d’en Rai. Si algú altre pot anar a Milà, jo ho descartaria. Igualment, moltes gràcies per la proposta”. Ho vaig escriure des del llit, sol a casa, amb mocs al nas i tos al pit. L. era a Castelldefels, allunyant en Rai de mi perquè no li encomanés res. És massa aviat. Per tot ho és.
Mentrestant, havia començat a buscar, en una cursa a contrarellotge, qui m’acompanyaria a la presentació. Em vaig adonar que tinc pocs contactes, però els que tinc són bons. Gent disposada a donar un cop de mà. L’Antonio Cuesta i en Rubén Martínez van ser claus. Al final, amb mi a Blanquerna hi haurà el politòleg Ramón Cotarelo; el membre del col·lectiu Traficantes de Sueños José Luis Mateos i la periodista de LaVanguardia.com Leonor Mayor. Així ho definia el meu pare: “Una presentació de cinc estrelles”. I pel camí, només una crítica: mentre rebotava entre recomanacions, els homes em van redirigir sempre a altres homes. Ens cal canviar-ho.
Per dimarts necessitava algú amb més capacitat de convoctòria que jo i coses a dir. Tots tres compleixen amb escreix els requisits. Mayor és una periodista amb experiència i bones fonts; Luis Mateos, un municipalista castellanista amb un discurs sòlid i heterogeni; i Cotarelo, un politòleg provocador que tanca la llista d’ERC a les eleccions del 21D.
Una de les seves últimes sortides de to ha estat aquest tuit, pel qual molts l’han acusat de classista. Feia referència a unes dades del Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió, i vinculava el nivell de formació amb el suport a la independència.
Inevitablement, em va fer pensar en l’entrevista que vaig fer al músic i activista de la CUP de Sabadell Pau Llonch. La conversa no va acabar entrant al llibre per raons d’espai, però amb ell vam parlar d’educació i cultura, i em va dir coses tan interessants com impopulars, tot i que no eren del tot en relació a la independència. “Sense formació i sense estudi no hi ha transformació social possible”, deia per exemple.
“Dir això en un sistema mercantil que a través de mecanismes ideològics com el fetitxisme de la mercaderia, que ja explicava Karl Marx fa molts anys i que ha acabat generant atomització, individualització, hedonisme, consumisme, i una tirada molt més llarga a apantallar-se i a consumir coses que no requereixen cap esforç, és súper antipàtic. Perquè l’esforç s’ha desplaçat de la centralitat de la vida social i dir-ho sembla poc rupturista. No se t’hi sumarà ningú, però és que com més avança el capitalisme, més vels epistemològics genera perquè sigui més difícil entendre com funciona”, afegia.
La seva capacitat per fer frases llarguíssimes i complexes de manera improvisada és força espectacular. “Els mecanismes de dominació del capitalisme no es veuen com es veu una cadira, sinó que cal fer un exercici científic, i cal socialitzar i popularitzar aquest exercici perquè pugui arribar a tothom. Aquest és el repte de les formacions. No hi ha dreceres. En el sistema feudal, l’explotació era molt més explícita i oberta, però també es consolidava amb mecanismes ideològics com la religió. Ara a nosaltres ens sembla súper evident que durant el feudalisme hi havia explotació, però per algú de l’època no era tan evident”.
“Es poden construir alternatives sense aquest pensament crític, sense les biblioteques, sense l’acadèmia ben entesa, sense la cultura? Jo crec que no. Però és clar, això no és simpàtic, és molt més simpàtic muntar festes majors alternatives i vendre birres. La penya s’ho passa molt millor”.
El quid és un altre 