Aprenent: hip hop feminista

hip hop feminista

Les festes de Sants d’aquest 2018 han estat un autèntic festival de hip hop feminista. Hi han tocat Etiqueta negra, Tribade, Petit Kaos, Tesa, Santa Salut, Elane, Ascensa Furore, Ira, Pupil·les i potser algú més que em descuido o que m’ha passat per alt.Tot plegat és part d’una mateixa escena que vaig començar a descobrir l’any passat. D’alguna manera és la cara oculta de la música urbana estatal, protagonitzada per Yung Beef i C. Tangana i (mal) sobreexplicada als mitjans generalistes amb l’etiqueta de trap.

El 22 d’agost de 2017, Sara Hebe tocava a les festes alternatives de Sants. Un amic de Manlleu me n’havia parlat bé. En Rai encara no havia nascut i, després d’un passeig, L. i jo vam anar a l’escenari del calaix de la vergonya a veure què hi feien. La Clika Pika obria la nit.

Sombra Alor voltava per allà, a primera fila. Se sabia les cançons. Coneixia bé el grup. Després he vist que fins i tot comparteixen canal de Youtube. Quan li va tocar el torn, es va notar que la gent l’esperava. Cantaven amb ella. I les col·laboracions van començar a desfilar per l’escenari. El Senyor Oca, per exemple, que a finals d’any va guanyar el Premi Sona 9. Junts van cantar ‘Aigua Subterrània‘: rap en català de qualitat i gens pamfletari.

Amb Teseracto186, ‘La música adecuada‘:

No hi va faltar la Bittah, Alba Martínez, una rapera de Vallcarca nascuda el 1993. Amb 15 anys va publicar la seva primera maqueta, Conciencia reflexiva. Ho llegeixo a Rimas femeninas. Avui, a més de ser part d’Ascensa Furore i Tribade, aquest últim grup compartit amb Sombra Alor i Massiva Lulla, treballa a Versembrant, “una escola popular itinerant; un projecte que pretén fomentar la consciència crítica del jovent mitjançant l’art urbà i el hip hop”.

Aquest 2018, a Sants, n’hem pogut tastar els fruits, amb la joveníssima Petit Kaos, telonera de la valenciana Tesa. Va obrir la nit Ke Te Kalles, un altre grup de Sombra Alor i una de les components de la Clika Pika. Petit Kaos s’havia estrenat en directe feia només uns mesos al casal independentista Jaume Compte de Sants. La seva cançó ‘Juntes farem nostra la nit’ surt d’un taller impartit per la Bittah a la Bàscula, l’espai musical de la Zona Franca.

Tornem enrere. La sensació que vaig tenir el dia que vaig descobrir Sombra Alor és que hi havia tota una escena que s’estava coent davant dels meus morros i jo no me n’estava enterant. Per això vaig anar després al concert del Senyor Oca al Koitton Club i vaig xafardejar alguns canals de Youtube. Però quan els mitjans no hi ajuden, submergir-te en un submón així vol una mica més d’esforç.

El dia clau va arribar quan Sombra Alor va començar a publicitar per Instagram el micro obert que Dj Day B i ella havien començat a organitzar a Barcelona. Cada dijous a l’Aurora del Raval. Gratuït. En un altre moment no m’ho hauria perdut, però quan ho vaig veure, en Rai, el meu fill, no tenia ni mig any.

Crotchet Fiona, Nina Blood, Santa SalutTeis, Stahl Inc. (des de Múrcia), Las ninyas del corro, Lury, Mayesty Lady. Eren noms que fins llavors no havia sentit mai ni una sola vegada, i que durant la primera meitat de l’any van passar pel Micro Libre de Sombra Alor. Quan en tingués l’oportunitat, havia d’anar-hi.

Als 14 anys jo havia escoltat hip hop: Cypress Hill, 7 Notas 7 Colores, Violadores del Verso (Doble V), el Club de los Poetas Violentos (CPV), El Chojin, etc. Tot homes. Només recordo haver sentit dues raperes: Arianna Puello i la Mala Rodríguez. De fet, buscant ara el disc recopilatori de hip hop en espanyol que tenia i on les vaig conèixer sembla que encara n’hi havia una altra, Nona, però l’havia oblidat. Ah, i Las niñas. El seu videoclip ‘Ojú’ sortia fins i tot per MTV, i avui diria que pot reivindicar-se.

No sé si tot això ha canviat o hem canviat nosaltres. No sé si és que ara hi ha moltíssimes més raperes que abans o és que simplement hem estat molts anys sense escoltar-les.

Però en els últims temps no he deixat de descobrir-ne: Chocolate RemixAnier gràcies a Nando Cruz; Ana Tijoux i Rebeca Lane a través de mitjans alternatius com La Directa, Pikara i El Salto (abans Diagonal); Niña Marmota a les xarxes de l’espai jove Boca Nord; i Lauren Nine, Ms. Maiko i Ly Raine a partir de l’Instagram de Fleek Mag, un mitjà especialitzat en música urbana.

Aquest maig, Marta Navarro i Sandra Gordo també em van donar a conèixer molta música en un reportatge d’El Salto sobre raperes del País Valencià: Mc Kea, nascuda el 1992; Zeta-A, originària d’Alcoi; Syla, un veterana artista alacantina; Cleo Pathfinder, procedent de Cuba i afincada a Alacant des del 1999; i Yaike, que versiona cançons d’autor en forma de rap, entre altres.

D’aquest “front popular que va soscavant el patriarcat en el món del hip hop” en parlaven amb Jazzwoman i La Prima, dues de les components de Machete en Boca, una banda amiga de Tribade que no fa massa va tocar a les festes alternatives de Poble Sec amb la Clika Pika. La Prima, per cert, era entre el públic el dia de Tesa a les festes de Sants.

En un text d’Enderrock, Sombra Alor deia que, a l’escena catalana, les dones hi tenen “més presència que en altres territoris perquè aquí hi ha un feminisme més potent”. Però afegia: “A l’hora de pujar a un escenari, les dones tenim una pressió extra que els homes no tenen. Encara no està normalitzat que una dona rapegi i segueix existint una ‘vergonya patriarcal’ que impedeix a moltes demostrar el seu talent”.

Finalment el 5 de juliol vaig poder anar al Micro Libre. Ha canviat de seu. Ara es fa al club cannàbic Sweet Oil del carrer Marià Cubí. No havia entrat mai en un d’aquests locals. No vaig veure ni rastre de ‘vergonya patriarcal’. Sé que existeix, però hi ha una escena de hip hop feminista disposada a vèncer-la definitivament. El showcase de Yellow va ser impressionant, i després d’ella van agafar el micro, una després de l’altra, Elane, Berta Garrido i dues noies més que no vaig aconseguir retenir com es deien. Fa quinze anys, el que estava veient aquella nit, seria impensable. Imagino que la tònica va continuar al llarg de la vetllada, però per mi s’havia fet tard.

Així que aquestes festes de Sants van ser com una fita enmig d’un procés d’aprenentatge. Tribade era, de llarg, el grup que més ganes tenia de veure. El carisma de totes tres, Sombra Alor, Bittah i Massiva Lulla, és irresistible. Víctor Parkas diu d’elles en una entrevista que els va fer a Playground que és “lo más excitante que le ocurre al urban en español desde la explosión mediática de Pxxr Gvng en 2014. Pero, si las comparaciones son odiosas, esa última está cerca de ser una afrenta: frente al ‘Tu coño es mi droga’ y el cloroformo, las rimas de Tribade son transfeministas y, sus videoclips, male free“.

El zenit de l’experència va arribar al concert d’Ira, que de fet eren les caps de cartell de la nit feminista.

L’any passat, Sombra Alor i Sara Hebe van aturar els seus espectacles per convidar tothom a abandonar el concert i sumar-se a l’acció directa de boicot contra Itaca Band que havia organitzat el col·lectiu feminista La Trama. Assenyalaven el cantant del grup de Montacada i Reixac, Albert García, com a responsable d’una agressió masclista. El llançament d’objectes, els forcejaments entre el públic i cinc persones ateses per la Creu Roja van aconseguir forçar la suspensió del concert del grup.

Els castellers de Sants, que n’eren els organitzadors, van decidir denunciar quatre persones pels aldarulls. Segurament la pitjor decisió que han pres en molt de temps. Quan van retirar l’acusació particular, la fiscalia ja havia decidit tirar el cas endavant de totes maneres. El resultat són quatre mesos de presó i multes de més de 2.500 euros per a les quatre persones denunciades. Així ho van explicar aquest any, just abans del concert d’Ira, les portaveus del col·lectiu feminista.

Durant el concert, increïble, les paraules d’Ira prenien tot el sentit. “Es rap. No es rap femenino, es rap. Aunque te joda, pardillo”. Però hi havia alguna cosa més. No era només la música.

Davant meu, una noia repartia enganxines contra els castellers. Només en donava a les altres noies. Eren majoria. A mi no me’n va oferir. Jo la sentia físicament molt a prop i volia deixar-li espai, però darrere meu, al terra, hi havia la motxilla d’una altra noia que no em deixava moure. Sense sortir del concert, vaig buscar un altre lloc on estar-me.

Em vaig sentir realment incòmode, però vaig pensar que estava bé, que era productiu. Suposo que si gaudeixes de tots els putos privilegis com és el meu cas (home, blanc, heterosexual i de classe mitjana), l’única opció transformadora passa per sentir, almenys, una mica d’incomoditat. I encara queda molt per fer. Mentrestant, sembla que el hip hop i el feminisme poden ajudar-m’hi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s